Formar part de la militància d’un partit polític engloba tenir uns drets i uns deures, però a més a més quan formes part d’aquest tipus de col·lectiu és que els punts en comú són ideològicament. Potser no en la seva totalitat però si en la seva majoria foren al principi de la meva militància dins del PSC, però quan els punts en comú que hi tens cada cop són en menor nombre, i fins i tot xoques frontalment en alguns moments amb el seu discurs, arriba un moment en que et planteges seriosament què vol el col·lectiu i què vols tu; quins objectius té el col·lectiu i quins tu, com un mateix creu que la societat catalana hauria d’avançar i com ho veu la resta dels que t’acompanyen, i sobretot què vol i necessita la societat catalana i l’actitud que adquireix el col·lectiu.

“Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides. “

Article 1 Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de l’ONU

Dins dels valors del PSC contempla Catalunya com una nació, tenint la voluntat de gestionar-la amb un fort autogovern, i amb un sentiment catalanista. Recull també la voluntat de construïr una societat oberta amb la resta de pobles d’Espanya, a partir del respecte, en una realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística. Alhora, el PSC sempre ha esdevingut com un partit progressista i amb un fort ideal democràtic.

El dia 13 de setembre de 2009 es va celebrar a Arenys de Munt la primera consulta no vinculant sobre la independència de Catalunya. Aquest fet va plantar una llavor que més tard va anar aflorant per arreu de tota la nostra nació. Però hem de tenir en compte que aquesta llavor fou alimentada anteriorment en bona part per aquella part de la política més arcaica i profunda. Aquell gest és el que la majoria de la nostra nació vol i desitja en l’actualitat; no només els que estan a favor de la independència, sinó també molta part de la societat que encara no sap que votaria o fins i tot de manera negativa; però es volen expressar. Malauradament hi ha gent que encara nega el dret d’un poble, els drets d’uns ciutadans a poder expressar a les urnes amb un SI o un NO. 

Fets com el passat dia 11 de Setembre, es va poder veure com els carrers de la capital catalana foren un exemple de la necessitat de donar com a mínim la possibilitat d’expressar explícitament el dret de decidir sobre el seu futur. Negar els drets d’un poble democràticament, crec que és negar la llibertat, per tant, no puc compartir aquesta decisió.

Fa unes setmanes, membres del PSC, conjuntament amb el PSOE i el PP, van rebutjar al Congrés de Diputats la possibilitat de transferir a la Generalitat la competència de convocar referèndums. Fins a l’actualitat aquesta competència és només exclusiva de l’Estat, i la voluntat dels proposants d’aquesta era de transferir les facultats d’execució per a l’Autorització de la convocatòria de consultes mitjançant referèndum. Aquest fet que com van contrarestar portaveus socialistes “ara no toca”. El PSC no va donar suport a una iniciativa “no legal” argumentant que per donar-hi suport, abans s’hauria de modificar la constitució. La majoria dels catalans ja no dormim a la palla, tots sabem la que vol cadascú.

D’utopia de l’independentisme i realitat del federalisme, a utopia del federalisme i a la realitat d’independentisme

Hi ha vegades que es gira la truita, i quan això succeeix sempre hi han unes causes, el que passa és que s’han de saber o voler veure, o a vegades simplement estar atents per veure-ho al moment i que no et passin per sobre. 

Quan vaig descobrir el federalisme, tot i que a la família sempre havíem mamat d’independentisme, vaig creure que seria més factible aconseguir un acord entre les dues parts que no pas un divorci. Una Espanya federal no seria res de l’altre món, simplement un model estatal amb més autogovern, i donar més eines a les diferents regions.

El Nou Estatut va era un punt estratègic per a fer evolucionar cap a aquella Espanya plural que tenia plantejat per part dels socialistes catalans principalment. Per a Catalunya, era un nou pas per a un autogovern més fort per a poder créixer com a nació, acompanyats de l’estat espanyol. Era un projecte que beneficiava als dos en un principi, però les veus crítiques van anar sorgint.

“Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlament de Catalunya”

Jo hi era quan el President Zapatero ho va dir. I jo hi vaig creure. Però poc a poc el desencís es va anar estenent. Primerament la oposició del PP, però també parts del PSOE molt rellevant que van alçar una veu crítica. A posteriori gestos com la sentència del Tribunal Constitucional, el no pagament de la falta d’inversions que ens manquen (disposició addicional tercera) i que ja no es va pagar en la darrera època del govern de Zapatero. Molta gent havíem donat suport i havíem cregut en el seu projecte. Decepció.

Actualment i sobretot després de ser uns més dels que han demanat entrar dins del fons de liquiditat, només cal veure com critiquen la nostra gestió dels propis diners, o l’actitud de menyspreu que actua el govern central contra les solucions que reclamem el poble català a la llarga llista de problemes, com inversions, i que no compleixen. Lamentable.

Federalisme és negociar. Però amb qui volem anar a negociar a Madrid. El govern va dir que de Pacte Fiscal res de res, per tant, hauríem d’esperar a que el PSOE torni a guanyar, i es comprometi a poder negociar un estat federal és una minoria el que ho volen? És a dir, quan el projecte federal que volíem a Espanya, ni el PSOE el defensava. Utopia.

Som un alt percentatge que volem la independència, potser no tants la volen per arrelaments culturals o familiars; però econòmicament altres ja la veuen necessària. Ells que també viuen a Catalunya, i es veuen agreujats per l’espoli que vivim dia a dia, i saben que si la obtenim la seva qualitat de vida es veurà beneficiada. Molts d’ells immigrants, veuen com el tracte que rep Catalunya és totalment injust.

Vull ser somiador, i potser fins i tot potser era el projecte que tenia Zapatero, però llavors el tren amb rumb cap al federalisme molta gent no el va voler agafar, i ens vam quedar igual que abans. Era la oportunitat idònia i històrica ja que ho haguéssim pogut aconseguir, però tothom ja sap com va acabar...

Fa unes setmanes vam veure com el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, defensava el model federal davant de la forta onada independentista. Amb quina credibilitat si fins ara no ho havien defensat. Crec que pel poble de Catalunya aquest projecte és massa tard.

El PSC ha sigut molt crític amb les retallades socials principalment, però hem de tenir en compte que s’haurien d’haver apostat per una oposició amb propostes, i no només criticar. Possiblement, desconeixement meu, però jo només he escoltat oposició a les retallades, però poques solucions.

Hem de ser forts el proper dia 25 i no podem donar una majoria absoluta a un partit, i hem de tenir en compte no només el que ens diu el cor, sinó també el cap, i veure que hi han opcions amb un projecte nacional clar, cap a la independència, i acompanyats d’un projecte d’un país sensible a les necessitats dels seus ciutadans i que afavoreixin a la majoria, i que atenguin a les situacions socials més complicades.

Hi han d’altres que només venen un projecte nacional, i és on hem de mirar en lupa la seva altra cara de la moneda, altres que el seu projecte nacional és estar amb Espanya més junts que mai; però finalment hi ha uns altres que volen companys de ball però estan sols.

A vegades quan els camins es separen, al cap del temps es tornen a unir, altres vegades no.