Entrevista a:
Andreu González Castro
El millor poeta de
Andreu González Castro (Barcelona, 1974) està d’enhorabona per partida doble, o triple. Per una banda, perquè per fi surt a la venda el seu primer poemari en català, Epigrames del Mas d’en Gall (Tarafa, 2007); pels dos accèssits aconseguits als darrers premis Vila de Martorell –un de poesia i l’altre de narrativa–, i per acabar-ho d’adobar, perquè d’aquí a poc serà pare d’una nena, una experiència que l’ha trasbalsat, entre la il·lusió i la por, i que ha provocat una forçosa maduració formal i temàtica en la seva obra. Col·laborador habitual de publicacions com aMartorell.com, L’Informador de Martorell, El Ciervo o el bloc Sietevoces, ha estat guardonat enguany amb premis de prestigi com l’Arte Joven de Creación Literaria de Madrid, i anys anteriors amb el Miguel de Cervantes de l’Ajuntament d’Armilla i el Miguel Hernández de poesia castellana per a menors de 35 anys d’Oriola. El proper dimecres 18 presentarà el seu darrer llibre a
Per què aquest llibre? Quina és la raó vital que et va portar a escriure’l?
En part per desfogament, que surt sens dubte d’un moment de crisi personal... encara que dir això és una mica redundant, perquè sempre estem en perpètua crisi. És allò de la vella metàfora d’Heràclit, que comparava la vida amb un riu que sempre flueix, però que mai deixa de ser riu. Però en part aquest llibre també va néixer com un intent per conquerir un nou territori lingüístic en la meva poesia. Per mi suposa un pas endavant, encara que m’hi arrisco poquet, perquè utilitzo la forma curta dels epigrames.
El llibre està estructurat en 11 apartats amb títols de fascicles enciclopèdics sobre el món i la vida. Per què aquest interès per abastar la realitat en un sol llibre? La teva intenció és paròdica?
Critico precisament aquests intents d’apropament genèrics a la realitat, que sempre resulten ser molt parcials. Un llibre en fascicles sempre dóna la sensació d’obra completa, compleció que és fictícia, perquè no deixa de ser una visió parcial d’alguna cosa general. Les obres més orgàniques –aquelles que es consideren acabades quan l’autor arriba a un punt determinat– em semblen més aviat antinaturals. El que és més “real” és en canvi l’acumulació d’informació, no pas el caràcter orgànic del coneixement.
Això que dius sembla molt pujolsià... I el teu lector, com el definiries?
El tu dels meus poemes és canviant, no sempre és el mateix: de vegades sóc jo, i d’altres penso en algú concret. El to reprovatori que pots trobar a Epigrames del Mas d’en Gall no sempre és igualment indulgent amb tothom... bé, amb mi ho sóc més que amb els altres! Però val a dir que la manera d’expressar-te delimita també el lector al qual t’adreces. La tria lèxica ja determina el teu receptor: si utilitzes un terme com “occir” en lloc de “matar”, aniràs perdent un llençol a cada bugada.
No és pas el teu problema: a diferència de molts poetes massa erudits que pul·lulen per les llibreries i les tertúlies de cafè, el llenguatge que empres és molt més proper a la gent de carrer. A mi no em cal consultar cap diccionari quan et llegeixo... Pren-te això com una floreta, eh?
Jo, però, em temo que escric per a lectors de poesia –és a dir, ja “condicionats”– tot i que tinc una aspiració popular que després no sé si s’adiu gaire amb el que acabo escrivint. A mi em faria il·lusió arribar també a l’altre tipus de lector, al que mai s’ha atrevit a apropar-se a un llibre de poemes i li agraden els meus pomes. Voldria escriure poemes aptes per a lectors de prosa.
Epigrames del Mas d’en Gall és el teu primer poemari publicat en català. Fins ara havies editat Obra Nueva, Currículum Vítae i Retablo de Nueva York, tots tres en castellà. Aquest canvi estilístic i lingüístic, és un salt mortal sense xarxa?
Intento no pensar-hi gaire, perquè aquí la llengua està molt polititzada. És cert que cadascuna de les llengües vehicula una cultura diferent. Com que la nostra societat és tan taxonòmica, sempre t’acaben encaixonant en una cultura determinada i volen que no en surtis, et volen amb un contracte d’exclusivitat.
Ara ve “la puntilla que mató al toro”: com veus el panorama poètic de Catalunya?
És una pregunta que no estic en condicions de respondre. No perquè vulgui fugir d’estudi, sinó perquè donar una opinió sobre el tema és caure en el parany de salvar els de la corda poètica i a un mateix o bé parlar des de l’òptica editorial i mercantilista, defensant només allò que publica el segell que et treu la teva literatura a tu o al qual tu patrocines, fent promoció de la teta que t’alleta... Pot ser molt decebedor, tot plegat. Això no amaga la trista veritat: que la poesia és un gènere que exercim pocs i que llegim quatre gats mal comptats... i encara menys en català! José Hierro deia que de lectors de poesia n’hi ha uns
Sembla llavors que l’única salvació de la cultura catalana sigui la que resisteix des de les elits...
El que no ha aconseguit la cultura catalana és competir amb les grans cultures de masses. Però en canvi pot posar-se a l’alçada de les grans llengües de cultura pel que fa a la qualitat. La poesia catalana actual no és ni pitjor ni millor que la que es fa als països veïns.
Deixar la responsabilitat d’una cultura –diguem-ne de manera grollera– minoritària en mans de quatre privilegiats “oficialitzats” que serveixin d’estendards és una postura una mica reaccionària, si
És una barreja de tot. Cal dir, però, que cap autor marginal no ho és del tot per elecció pròpia. L’aspiració és formar part de l’establishment poètic. Jo faig servir els concursos com a plataforma de promoció. N’hi ha que malauradament són recompenses o intercanvis de favors; n’hi ha que serveixen per fer contractes editorials i fitxar un autor de la competència... i també hi ha concursos fiables, on et donen el premi per la vàlua de la teva obra, fora d’amiguismes i conxorxes. No és cap mite, t’asseguro que d’aquests també n’hi ha!
Un d’ells és el Vila de Martorell?
Sempre hi ha hagut un jurat fiable. Quant a la ciutat, fa mes de cinc anys que hi visc i, no vull pas fer la gara-gara, però venint d’una ciutat massa gran i alienant com l’Hospitalet, on el diàleg amb les institucions de poder eren una utopia, vaig descobrir que aquí tot quedava més a l’abast. Ara puc sentir-me orgullós de tenir una petita colla de fidels i amics que segueixen amb certa regularitat la meva obra. Als premis Vila de Martorell els estaré eternament agraït perquè per mi ha estat una manera d’agafar confiança. Si no comptes amb aquests canals, costa molt de reeixir, de tirar endavant. Guanyar “a casa teva” és sublim. Fins que no es demostri el contrari, em reivindico el millor escriptor del passatge de