w w w . a M a r t o r e l l . c o m

TOT ALLÒ QUE CALDRIA SABER SOBRE LA PRODUCCIÓ CINEMATOGRÀFICA PERÒ QUE NINGÚ VOLIA PREGUNTAR. Entrevista a Sandra Forn directora de la productora FILMS DE L'ORIENT.

La feina del productor cinematogràfic es potser una feia d'allò més desconeguda per el gran públic i fins hi tot per alguns cineastes novells i molts periodistes, Sandra Forn, en qualitat de directora de una petita productora familiar: FILMS DEL ORIENT productora creada per el seu pare, el reconegut cineasta Josep Maria Forn i que ara dirigeix ella amb tots els entrebancs que suposa portar una productora d'aquestes característiques a base de projectes petits com ara documentals o curtmetratges de llargmetratges una mica difícils de col·locar com ara EL CORONEL MACIÁ, UN COS AL BOSC o SUBJUDICE.

Sandra Forn es una dona tranquil·lament atrafagada, de mirada i veu afables fins hi tot fraternals, parlar amb ella es -malgrat la seva relativa joventut- una petita lliçó de humilitat i saviesa amb les que ens explica que es el que realment significa ser productor.

SANDRA FORN: el cinema es una feina de conjunt i el productor es algú que està en un projecte des de el principi, des de que es planteja fer una història i no una altra, els la persona que fa el seguiment des de que es una idea fins que es una pel·lícula estrenada i està a les sales comercials.

La idea del productor estàs molt contaminada per els mitjans de comunicacio que sovint el presenten com un ésser despòtic i obsessionat amb els diners, envoltat dels flaixos dels periodistes i com si simplement es dediquessin a trepitjar la catifa vermella i prou, res més allunyat de la realitat

S.F.: penso que hi ha una idea dels productors una mica negativa, com si només anessin a agafar la subvenció i ja està com si no hi hagués cap preocupació per el producte que estan fent, ni per la pel·lícula ni res i això no es veritat, jo vinc de un mon en el que si hi ha molta preocupació per el que s'està fent, si fas una cosa o una altra... no vas a guanyar diners, perquè si pensessis que vas a guanyar diners em sembla que moltes de les pel·lícules que es fan no es farien, realment es una feina es una mica vocacional, no? Si t'ho planteges com a negoci el negoci es no perdre calers, de vegades la gent s'entusiasma amb un projecte i dius que be i tires endavant i surt tot i no comptes els diners perquè malauradament moltes vegades els balanços no et surten.

A tu et ve un director amb una idea i tu t'encarregues de buscar els diners perquè això sigui possible i de vegades trobes una subvenció aquí, una inversió allà i tu ets el gestor de tot i el que s'encarregue d'aconseguir les fonts necessàries per que tot tiri endavant i es clar si que et concedeix la subvenció et diu el projecte ha d'anar per aquí o per allà, així has d'ajustar els projectes a les determinades coses que puguis necessitar. Si que sembla que hi ha la idea de que només hi ha interès monetari i gens d'interès cultural, de tot hi ha, però la majoria de productors son gent legal, perquè si tu vols fer una estafa tu fas una estafa i et retires i ja està, però no et ficaries pas en tot el que comporta fer una pel·lícula.

Però la gent normalment continua fent cinema, perquè li agrada i amb els diners que aconseguixen intenten fer allò i mirar que tingui una continuïtat, i seguir tirant projectes endavant, perquè la gent que fa cinema els agrada el cinema, que volen fer pel·lícules, que es preocupen per la distribució, que intenten que els vegin en les sales.

Actualment, sobre tot en els grans massmedia, quan es parla de cinema sembla sobre tot com si només es fes un tipus de cinema, amb les seves lluentors, els seus efectes especials, les seves presentacions carregades de fals glamour, amb cares somrients davant les càmeres, les seves estrelles mediàtiques..., però s'oblida, els mitjans de comunicació obliden que no només es aquest tipus de cinema el que es fa, que hi ha un altre tipus de cinema, de forma d'entendre el cinema.

S.F.: es clar, el cinema te una vessant de cultura però també te una vesant molt de cara en fora, clar hi ha els artistes, els actors que en parlen i dona la idea de que tothom en pot fer, que tothom en sap, es una d'aquestes feines que “tothom hi entén”, tothom veu una pel·lícula i opinar de forma totalment subjectiva.

I posats a opinar, sembla que de cop tothom opina sobre el cinema espanyol i ja no diguem el catalá, però quina es la veritable visió i com afecta al cinema?

S.F.: hi ha un reconeixement , no hi ha cap diferenciació, des de el mon del cinema es parla de pel·lícules -aquesta pel·lícula es bona o no es bona, hens agrada o no ens agrada- hi ha un respecte de cara a un creador que en un moment donat fa una pel·lícula, jo parlo des del punt de vista de la gent del cinema, la gent del carrer potser si que fa una diferenciació del que es cinema espanyol o català, si que penso que el públic que potser durant molts anys la imatge del cinema espanyol no ha tingut bona acollida entre el públic en general i aquí també entraria el català, la gent creu que el cinema espanyol es avorrit o..., però darrerament ja s'han fet altres tipus de propostes que sembla que a la gent li agrada més, la gent va a veure pel·lícules i ja saven que van a veure aquest actor o a aquest director... penso que en aquest aspecte em guanyat una mica, ja no tenim aquell estigma de peli espanyola o peli catalana: peli dolenta. Vull pensar que ja no es tant així, en quant de com veuen el cinema català a la resta d'Espanya... no se si el veuen, els arriba poc, costa molt de fer-lo sortir, ens costa molt sortir de les nostres fronteres, anar a fora i que et vegin la peli, a nosaltres EL CORONEL MACIÁ per exemple estrenar a fora de Catalunya, perquè era un film que vàrem rodar en català i no la volíem doblar, doncs vam anar amb versió original subtitulada, clar, anar a fora de Catalunya en versió original catalana... tu vas amb una peli holandesa o iraniana subtitulada i no hi ha cap problema, però si es en versió catalana... ja no els fa gràcia.

En quant a l'estranger, si ja costa sortir a Espanya ja fora també costa molt, el problema es que la majoria de les productores d'aquí son petitones, també hi ha de grans sortosament, però ens costa molt perquè ja no arribem, per exemple jo he de fer de tot des de el principi al final, llavors ja intentar internacionalitzar-ho ja no tinc recursos, pràcticament no tenim ni per fer les estrenes, així per anar a fora... costa molt, s'intenta, anar a festivals es molt bo... poden conèixer la teva feina, hi ha gent que els ha anat be, han sortit a fora i les respostes han estat bones, tenim molt bones pel·lícules que han anat a festivals, que han guanyat premis... que es reconeixen, crec que això es bo per tothom de la industria.

Grans Productors a Catalunya RODAR Y RODAR, MEDIAPRÓ.... sembla que ho tenen força fàcil per fer films, estrenes, tenir reconeixement i trobar finançament, però i les productores petites?.

SF: fer cinema sempre ha sigut molt difícil, però ara es més complicat perquè ara s'et tanquen totes les portes a les que podries anar a picar i ara estem en un moment de canvi d'estructura mental, un canvi de paradigma, les maneres de com feies els cinema com intentaves finançar ja trontollen i has de trobar noves vies per tirar endavant projectes, segurament les subvencions s'acabaran, últimament ja no n'hi han, els bancs tampoc no donen diners, es un negoci que està buscant el seu camí i trobar una manera d'anar-se finançant perquè realment arribi al públic, ara mateix es un molt mal moment, be jo també he treballat sempre en cinema i sempre ho he tingut difícil, però ara es molt més difícil.

S.F.: una sortida seria intentar cercar mercats internacionals per aconseguir millor financiacio i intentar fer pel·lícules molt ajustades al teu públic, intentar fer coses que interessin potser no a tota la gent que els hi pugui interessar la teva proposta i tenir una relació molt propera amb el teu públic per poder ser prou flexible, no intentar fer una pel·lícula molt gran... si no intentar arribar facilment al teu públic, que potser no serà molt ampli però que et permetrà fer propostes una mica més arriscades, que es l'avantatge del cinema més independent que et permet arriscar més, això podria ser una sortida.

S.F.: espero que no..., home ara hi ha propostes museístiques que fan cinema, be nosaltres moltes de les nostres pel·lícules ne'm venut trossets per exposicions perquè quan fas una pel·lícula estas presentant una part de la realitat per el que potser el dia de demà aquesta informació fos una cosa històrica, pot servir per il·lustrar determinades coses, ja podria ser... però jo penso que la gent segueix necessitant la ficció, la gent ja no va tant a les sales del cinema, però no es morirà el cinema, de la mateixa manera que la gent necessita llegir llibres o escoltar música, canviaran els mitjans i la manera, però la necessitat seguirà, a la gent li interessa que li expliquin una història i que li expliquin be i que la pugui entendre, el cinema no es morira, el que si canviara es la manera com arriba.

Clar que -almenys jo- quan veig una pel·lícula a la televisió o al DVD veig una pel·lícula a la televisió o al DVD però quan vaig al cinema vaig a veure cinema.

S.F.: es clar, es la experiència en si, pertanyem a una generació que ha viscut el cinema, però ara les noves generacions potser no sabran que es anar al cinema, o potser si, també la gent continua anant al teatre doncs el cinema aura de trobar la manera de atreure al públic perquè vulgui anar a les sales, perquè no es el mateix veure-ho a casa teva en un video o a l'ordinador que veure-ho en una sala en condicions de imatge i so i sense res que t'entretingui l'atenció... la experiència, per molt gran que sigui la tele de casa no es la mateixa.

Sovint el concepte d'artista es confon amb el concepte d'artessà, la actriu mari Pau Pigem ve dir, jo soc una artesana, només quan la meva feina afecta a algú en el seu interior es pot dir que en aquell moment he fet art, però això no es sempre. En les pel·lícules però això sembla que es confongui un director de cinema no es artista per el simple fet de ser director de cinema, només s'ha de veure el que fa en Bayona que sempre ha estat molt lluny de ser un veritable artista i es més aviat un simple artesà que fa el que li manen, el cinema com a art, tot sigui dit pràcticament no existeix, hi ha pocs films que trobin la fibra necessària per fer vibrar l'interior de l'esperit de les persones, de la mateixa manera que no tots els llibres son literatura i que no tots els músics son autors, les grans productores ja fa anys que han renunciat a considerar el cinema com a art, però i les petites?

S.F.: si que intentem fer algunes coses una mica comercials, però tenim aquesta flexibilitat que ens permet entusiasmar-nos en un projecte que potser una productora gran diria que no que no en treurem res, però nosaltres podem dir: va intentem-ho, li veiem uns valors que potser no son comercials però alguna cosa et fa pensar que això podria anar endavant, no se si som els bastions, però si que hi ha una preocupació, almenys amb les productores que he treballat sempre hi havia aquesta preocupació.

Ara imaginem: portem un projecte a una productora, la productora s'interessa... des de que la productora s'interessa per el projecte fins que finalment es pot tirar endavant... quant pot passar?...

S.F.: en el meu cas es lent perquè la meva productora es petitona i abans no aconsegueixo les coses trigo moltíssim, una productora molt gran ja te tota una sèrie de recursos que pot dir: ja posem els diners i endavant, jo si no tinc els diners no puc fer res, he de contractar gent, els he de pagar, en això si que sempre intento pagar a tothom, encara que sigui poc sempre s'ha de pagar a la gent, perquè es clar jo no tinc perquè tenir un guionista o un tècnic o un actor si no l'hi pago, aquestes feines s'han de pagar perquè son feines com qualsevol altres i la gent ha de menjar, en fi de vegades quan hi ha sort tot va molt rodat i ràpid i altres que trigues molt.

Ara em fet un documental amb TV3 i em trigat gairebé quatre anys en fer-lo, quatre anys des de que em va arribar a mi, però la directora ja portava mols anys intentant aixecar el projecte, perquè es una cosa lenta, has d'anar a convèncer, has de portar el projecte, has d'esperar tres mesos a que s'ho pensin, que de vegades son tres que de vegades son sis, si et diuen que si “estupendu”, però si et diuen no però podríeu canviar això o allò, torna-ho a escriure-ho a canviar i així s'et passen els anys però ràpid, eh? I de vegades hi ha un punt que dius: fem-ho encara que ens falti una part i es que si no potser es quedaria al calaix i no el podries aixecar, en el cas de MACIÁ ens va passar això, va arribar un moment que el meu pare va dir: fem-ho, ja en sortirem i en aquell moment et tires a la piscina i comences a nedar.

Vaja, que adéu al mite del productor totpoderós, la veritat es que a vosaltres no se a mi m'agraden més aquests altres productors, els que et reben amb un somriure i el somriure es sincer i humà, aquest costat humà que tenen les persones que essent petites son realment grans, com Sandra Forn.