Hola, l’amic Xavier Rius m’ha donat una bona oportunitat per inaugurar la nova etapa del meu bloc, que fins ara ha estat, 1) una mica desatès; 2) una mica anàrquic. A partir d’avui, prometo, 1) actualitzar-lo de manera més assídua (m’avanço als que vulguin culpar aquesta més gran activitat als esdeveniments electorals dient que no, que és només gestió diferent del temps...); 2) centrar-lo més en el que passa el meu entorn. L’entorn, aquest concepte difús del qual Johan Cruyff va ser profeta... concretem-lo en Martorell, sense oblidar les capes més interiors (col·legues, un mateix) ni les més externes (ciberespai, Univers). Doncs bé, diu l’amic Xavier Rius que Martorell està en decadència. Titular provocador, objectiu assoliu, el llegirem. Escolta’m, mal començament. Això de que Martorell és lleig, i allò de l’enquesta dels de Minoria Absoluta, ja cansa. Vaja, ens cansa als de Martorell que el coneixem. Perquè això està bé com a broma per a pixapins barcelonins de pas (deixeu-me parlar com pagès), però com bé va dir A una jornada que vaig anar sobre turisme (si, turisme) al Baix Llobregat, la nostra vila que ja és ciutat va ser esmentada tres vegades pels ponents, que no hi tenien cap relació directa ni van rebre cap maletí per això (a propòsit, força Barça demà!). Una, pel centre històric, “un dels més interessants de Catalunya”. Dos, pel fet de pertànyer a la denominació d’origen vitícola del Penedès. Tres, per les seves possibilitats com a centre de turisme industrial. Cap, pel pont del Diable. Desmuntat l’argument de que Martorell és lleig (com a molt, puc concedir que és d’una “bellesa alternativa”), la següent cosa amb la que ens trobem és la necessitat d’una identitat i de un... Pla Estratègic! Com a regidor responsable de la posada en marxa d’un, ben fructífer, i en el qual la pregunta era precisament la que es fa el Rius (“Que volem ser Martorell quan siguem més grans?”, doncs em sap greu que no li hagi arribat la informació, però coi, ets periodista, noi, i tampoc t’havies d’escarranxar, si googleges “pla estratègic Martorell”, et surt!. En fi, quan ja defallia de trobar alguna cosa interessant en un article que semblava escrit per un alienígena o un turista nordamericà, trobo algunes apreciacions encertades: el fet que l’Anoia separi més que uneixi, el tema tan comentat del daltabaix (mai millor dit) als vestidors de la piscina... Però amb la resta, l’amic Xavier demostra que se li va aturar el rellotge fa quatre anys. Parla de que caldria un “casino”, quan l’Ateneu està restaurant-se; de que no es promogui la recuperació de la façana de L’article estava escrit abans de les eleccions però es va publicar, al menys a l’aMartorell.com, el dia 31, es a dir, després. Proposava Rius un debat entre els candidats i s’oferia com a moderador “tot i que estic convençut que no serà necessari. Algú amb més coneixement de la política local -i sobretot amb més seny- podrà fer-ho perfectament”. En lo del seny no m’hi fico, que cadascú té el que té i prou, però en lo del coneixement, no només de la política local, sinó de la localitat, coincideixo, Xavier, amb tu, plenament. Martorell no estava en decadència, però com a l’amic Rius, se li havia aturat el rellotge fins fa quatre anys. Entre gairebé tots l’hem despertat (encara que sembla que alguns no s’han acabat d’enterar) i l’hem donat un impuls durant aquest període que no té camí enrera. Ara, els que es van malfiar sempre d’aquest impuls perquè veien que ja no manegaven el carro i havien quedat relegats a posar-hi la seva espatlla junt i en igualtat als demés, tornen a governar. Segur que entre ells, i entre la gent que els ha votat i els recolza hi ha moltes persones amb una visió positiva que, com la majoria dels ciutadans, el que volem és que Martorell vagi endavant. Perquè continuí sent realitat la participació ciutadana, perquè es desenvolupin els projectes encetats, perquè segueixi creixent l’oferta d’oci. Temps hi ha per pensar i explicar-nos (o no?) perquè s’ha produït un canvi, el resultat del qual ha deixat preocupada a la major part de la població, que ara s’adona que si bé no l’entusiasmaven prou els que sortim, als que hi arriben poca gràcia que els hi veuen, com a representants que són d’un passat (gris i en mans de uns pocs interessos) que semblava superat. Perquè de debò aquest passat no torni, aquí continuarem, treballant braç a braç amb els que vulguin un Martorell millor i per a tots. Però vigilants perquè efectivament no hi hagi camí enrera. Que ningú ens menystingui, demostrem que no cal que ens desperti ningú, que no ens decau res, que mantenim la trempera! Salut i una abraçada, Toni Mantis |