La pujadeta fins arribar al Carrer de les Camèlies és d’allò més costeruda. Rebufo. Estic, quasi, en uns dels confins de Barcelona. Llegeixo novament l’adreça on he d’anar (i on ja arribo tard). M’apropo a una senyora de cabells curts i blancs, asseguda en un mur baix que separa ciment de parc verd. És una dona ja molt gran, però em sorprenen uns ullets vius. M’escolta amb molta amabilitat, però no pot ajudar-me perquè “ai, nena, ja no reconec el Carrer de les Camèlies” Bé, penso, el carrer no sembla gaire llarg... La dona està plorant! Ho fa sense soroll, les llàgrimes s’entretenen en les arrugues del seu rostre pàl·lid. Li pregunto si puc fer res per ella i mou el cap “m’atabalava aquesta ciutat, no és com la recordo… O com l’imaginava… Abans he estat a La veu se li trenca i m’adono que agafa amb força un espill de mà, d’aquells antics i amb guarniments. Sembla que se li passa i em dedica un somriure. Ara parla d’una Teresa “la que va tenir un fill amb un tal Miquel Masdéu, que estava casat però, ai las, ella no ho sabia, i treballava encenent i apagant fanals, abans, quan eren de gas. Era molt guapo el Miquel, i a La seva veu és hipnòtica. No acabo de seguir el fil de les seves històries i ella, de bell nou, parla de “… tenia cognom de casa bona, Valldaura, i fou una gran dama, ja d’adulta, però en realitat era peixatera. El senyor Nicolau anava cada dia a comprar-li peix fresc fins que ella va dir que si, que s’hi casaria… Li va preguntar a l’Armanda, la criada de tota la vida, abans de morir, sóc dolenta? … Ai, Teresa, totes les que hem viscut aquestes èpoques de guerres, morts, exilis, silencis forçats, ens ho preguntem sovint si som mala gent perquè cal prendre decisions terribles i fer mal a gent que estimes…” Trigo uns minuts en comprendre que parla del llibre “Mirall trencat”, una d’aquelles novel·les a les que hi torno, com qui vol retornar a casa, a un paratge conegut i enyorat. “No la trobo, Miro la insípida via del barri del Guinardó i entenc l’angoixa d’aquesta dona. No és pas com en el llibre “El Carrer de les Camèlies”… Ni rastre de l’aroma de les flors del seu nom. “I el notari Riera?”- pregunto – “l’únic notari que en el seu despatx hi té una flor…” La dona s’il·lumina: “m’estava dient, Mercè ja tornes a tenir fantasies… Ho faig sovint. Imagino persones, famílies, ciutats senceres... He imaginat morts esdevingudes atroçment, per això penso a voltes que sóc polenta, com “I a La dona, abans d’esvair-se, somriu de nou. Em quedo allà, palplantada, en aquella altra Barcelona que perviu malgrat els pisos del “desarrollo” i del disseny post avanguarda dels Jocs Olímpics, del milers de cotxes i dels turistes japonesos. Del terra, una mica trencat, agafo el mirall. Sona el meu mòbil. |