En una carta, Rafael Moragas admetia que la veritable seducció de Pujols rau en la impotència dels demés. Si Pujols va arribar des del Papitu a la Hiparxiologia amb el cap ben alt i sense vergonya aliena, va ser gràcies a l’apocament del seu públic, que per no gosar acusar-lo de diletant i acceptar així haver estat víctimes d’una presa de pèl molt seriosa, van preferir callar i elogiar la seva làbia i el seu saber dir coses que, d’altra banda, tothom ja sabia. A ell, és clar, aquest privilegi del nan convertit en gegant li devia fer molta gràcia.

A la seva tesi, el professor Martí Peran remarca que amb tota la obra pujolsiana, tot i ser tan indisciplinada i amb fissures enormes entre gènere i gènere, l’autor volia copsar mitjançant tots els camps al seu abast un vast sistema de comprensió absoluta de tot el cognoscible a la realitat... que és, tanmateix, una tasca tan inútil com guardar la lluna en un cove.

Per acabar-ho d’adobar, l’estil de Pujols sembla rajar directament, sense control ni fi. La seva literatura enfarfega, és un continu regalimar d’idees i associacions, de frases subordinades i metàfores impossibles. Hi van haver autors que, com el periodista Gaziel, van titllar de “xavacana” la obra pujolsiana, i fins i tot es comparà amb un xurro que brolla sense tallar i que es fa empassar al lector fins ennuegar-lo. Sens dubte, aquesta mena d’analogies serien molt del gust de Pujols, capaç encara de parlar de la seva teoria Sumpèptica amb categories com l’escudella i la carn d’olla per explicar el poti-poti que era en realitat el Concepte general de la ciència catalana.

“L’últim dels cantamanyanes” i “filòsof de tebeu” van ser algunes de les perles que Jorba recollí de la premsa i l’acadèmia catalanes quan es referien a Pujols. En la conferència que va donar a la Torre de les Hores el passat 21 de setembre, Manuel Jorba provà de presentar tots els angles a favor i en contra que citaven a Pujols amb millor o pitjor fortuna en els últims anys.

Si les critiques més feréstecs apuntaven cap al seu estil esbojarrat, cal dir que el seu papalloneig com a presumpte pensador no era tan llunyà de les corrents en boga per la resta d’Europa. D’ençà de Rabelois i de Nietzsche, la filosofia estava –cada cop més– perdent el front comú i escombrant cap a racons més dispersos. Pujols no féu més que mesclar àrees i matèries i fer-se un vestit a mida (Sagarra comparà a en Pujols amb una cabra boja que ho rossegava tot!).

El valor de la seva obra, però, no són pas les idees que d’ella es desprenen –poques i confuses–, sinó l’estil. Malgrat les seves diferencies personals, Josep Pla sempre situà aquest tret pujolsià per damunt de tot. Amb Pujols, mai sabia un quan l’autor parlava en broma o seriosament, enfotent-se de la transcendència de la retòrica ampul·losa. Lluís Racionero, ex–director de la Biblioteca Nacional i patró de la Fundació Pujols, diu que el Concepte general de la ciència catalana es podria sintetitzar com si fos un manual del bon us del sentit comú, tan pròpia –o això suggereixen– del tarannà català. A les postres, un pragmatisme idealista, una manera nostrada de veure la realitat (i que Dalí en faria seva per vestir el seu art).

Pujols podia semblar caòtic en una primera lectura, però al final només donà voltes a una sola idea. Tot el que feia era, si més no, estirar, decorar, arronsar, espessir i allargar el xurro.

(Continuarà...)