Ricard Garcia
Poeta
“sóc algú que des de ja fa anys va decidir, des dels àmbits de l’ensenyament i de la literatura, cridar l’atenció sobre veritats senzilles”.
Ricard Garcia és Llicenciat en Filologia Hispànica per
De Martorell n’ha fet el seu lloc de residència però les seves arrels són penedesenques. Nascut a Sant Llorenç d’Hortons, Garcia és un home a qui li agrada fixar els seus cinc sentits en totes aquelles coses que sovint passen desapercebudes i amb les quals en nodreix el seu pensament. Tot el que aprèn observant la vida ho plasma després en la seva poesia.
La seva obra li ha valgut reconeixements en el XXXVIIè Certamen Literari de Castelló, 1981; finalista al Premi de Poesia Joan Llacuna, 2002; XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent, 2005; i el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March, 2007.
Ha fet diversos recital poètics amb la seva obra. Podem destacar el recital amb el títol “Els contorns del xiprer” amb l’acompanyament de Jordi Sàbat, que va fer a l’Enrajolada de Martorell l’any 2003. Més tard, la presentació del mateix llibre arribaria a la capella de Sant Joan de Martorell, el 10 de novembre de 2007.
Podeu compartir amb ell una agradable estona de conversa a través del seu blog personal http://castellsdecartes.blogspot.com i coneixe’l ara una mica més.
- La poesia serà, com veuran els nostres lectors, l’argument principal d’aquesta entrevista, però qui és Ricard Garcia?
Ricard Garcia és aquest que escriu i parla amb voluntat de fer-ho. Ahir mateix comentàvem en un blog amic, El pèndol..., que en essència som paraules, les que diem i també les que guardem gelosament en silenci. Per tant, si és que aquesta entrevista té algun interès, no és tant per mi mateix com per les paraules que he escrit i dit per mirar d’explicar alguns fets i fenòmens del viure que em resulten enigmàtics o sorprenents. També es podria afegir que sóc algú a qui interessa, i molt, fixar la mirada –i tots els altres sentits també- en els fets i les coses que sovint passen desapercebudes perquè no tenen utilitat immediata, però la senzillesa i la fragilitat de les quals poden nodrir el pensament i enriquir-nos molt més que no pas l’utilitarisme asèptic i mecànic a què se’ns està acostumant. Perquè quan ja no coneguem els noms dels minerals o plantes i animals del nostre entorn, quan ja no tinguem paraules per anomenar el món, ens haurem convertit en la peça perfecta d’aquesta gran cadena de consum que, a canvi d’hipotecar el saber, ens fa creure la il·lusió de ser rics. Per tot plegat, sóc algú que des de ja fa anys va decidir, des dels àmbits de l’ensenyament i de la literatura, cridar l’atenció sobre veritats senzilles, i així ho dic en uns versos de Els contorns del xiprer: “perquè estranyes veus / ens allunyen de les veritats senzilles? / Pa, llavi, pedra...”
- Nascut a Sant Llorenç d’Hortons al 1962, quan i com sorgeixen els teus lligams amb Martorell?
Els meus lligams amb Martorell van començar després d’acabar l’ensenyament primari. A Sant Llorenç les expectatives de futur eren molt limitades, però jo vaig tenir la sort que els dos darrers anys d’escola hi va haver un mestre que –a través de les arts plàstiques- va despertar en mi la necessitat de descobrir què hi havia més enllà. Això passava per anar a l’institut, i en aquell moment el de Martorell era el que em quedava més a prop. Els anys d’institut van ser molt importants per a mi, d’una banda no només vaig poder aprendre d’alguns molt bons professors i professores, sinó que també hi va haver una professora que em va fer descobrir la necessitat de crear –sense excuses- les condicions perquè la teva vida s’assembli el més possible a allò que t’agradaria que fos. D’una altra banda a l’institut de Martorell hi vaig fer alguna amistat que ha estat fonamental en la meva vida. Per tant, aquesta territori estrany de l’adolescència jo el vaig recórrer tenint en molts moments amb l’institut de Martorell com a decorat. Molt més tard, l’any 1988, vaig venir a viure a Martorell, i aquí hi visc des de llavors.
- I amb la poesia, quan decideixes que ja n’hi ha prou d’escriure per a cercles íntims i oferir la teva obra al públic?
Encara que pugui semblar pedant, he de dir que jo mai no he escrit per a cercles íntims ni tampoc només per a mi. L’escriptura és un mitjà de comunicació i sense receptors no té massa sentit, per això sempre que he estat content del que havia fet –i això no passa així com així- ho he volgut donar a llegir. Algú pot pensar que en aquesta actitud hi ha un punt de vanitat o d’exhibicionisme, potser sí, no ho nego pas, però hi ha també molt de risc a l’hora de posar la teva obra a l’abast de tothom sense cap xarxa de protecció, has d’estar disposat a entomar no només elogis, sinó també crítiques que no sempre es fan amb la millor de les intencions. Allò que estàs exposant és inherent a tu, per tant a l’hora de donar-ho al públic hi ha d’haver un cert grau de valentia que només s’obté si estàs convençut d'haver escrit exactament allò que volies escriure i com ho volies escriure.
El cas és que quan tot just tenia 18 anys –i llavors, més que no pas seguretat era ingenuïtat el que em feia ensenyar els meus textos- vaig provar d’arribar a alguns lectors a través d’algun premi com el de Castelló l’any 1981 i d’alguna revista a la facultat. Més endavant hi va haver un llarg període durant el qual vaig aparcar la poesia i no hi vaig tornar a dedicar gaires esforços fins a finals dels anys
- Tens publicats tres llibres. Un d’ells és “Els contorns del xiprer”, Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent 2005. De què ens parles en ell?
Els contorns del xiprer és un llibre estructurat en cinc parts on s’hi reuneixen diverses qüestions, però la línia que recorre tot el llibre va des de la incertesa i la por quan es constata que l’única veritat universal és el pas del temps i la mort, fins a l’acceptació serena d’aquesta realitat. És un llibre, per tant, que cal llegir en ordre per poder copsar l’evolució que es produeix entre les seves parts. Aquesta evolució no es produeix de sobte, sinó que cal descobrir quines són les coses que ens poden salvar de la por i fer-nos una mica més plàcid el camí.
Tothom que me n’ha parlat després de llegir-lo, ha coincidit a dir que no és un llibre fàcil, no tant per les formes com perquè hi ha una certa cruesa en els continguts. Doncs bé, a això jo també hi afegiria que és un llibre que l’he pogut escriure quan, a partir d’una determinada edat, m’he pogut enfrontar a algunes certeses incòmodes com la de la mort i el paper que tenim en el món. Però que ningú s’espanti, perquè també hi ha en el llibre el descobriment d’aquelles coses que ens ajuden i ens poden fer sentir el goig de viure. A mida que s’avança en la lectura hi van apareixent poemes més amables que parlen de la llum, de la serenitat, de la companyia que ens fem o de la memòria que podem deixar en aquells a qui estimem, és a dir, de tot allò que ens salva de naufragar.
Si bé en el xiprer del primer poema la por hi és molt present, al final del llibre aquest arbre hi apareix com un far que és capaç d’abocar sobre nosaltres tota la llum dels dies i del qual neixen tots els camins.
- I mentre presentaves “Els contorns del xiprer” comença a gestar-se una altra publicació dels teus poemes que s’han transformat en “De secreta vida”, Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March 2007 . Prosa poètica i vers configuren l’obra. Podríem dir que és un llibre molt íntim?
Jo no diria que és un llibre íntim, perquè tot i que és evident que en qualsevol obra literària hi ha molts pous i galeries que exploren vivències íntimes de l’ésser humà, en aquest llibre aquestes vivències emergeixen per mostrar-se públicament en la part més externa del nostre cos, en la pell.
Ho explico: De secreta vida és un llibre construït en dues parts. A la primera, titulada ‘Geografies’, s’hi poden llegir una sèrie de proses poètiques on s’exploren els espais i els moments que compartim amb els altres i que marquen la nostra vida. Mentre que a la segona part, ara en vers i titulada com el llibre, entren en joc les vides ocultes, aquelles que vivim més enllà de la mirada dels altres. Les dues parts conflueixen, però, com si fossin dues dimensions d’una mateixa persona en l’espai fronterer del nostre cos que és la pell, l’únic lloc on podem sentir alhora les emocions de la vida pública i de la vida secreta, el lloc on la vida es manifesta amb més densitat.
La tesi del llibre neix de la certesa que no som només el territori que trepitgem ni el temps que vivim, com tampoc no som tan sols tot allò que ocultem. Per això a De secreta vida hi he volgut conjugar tot el que ens atrapa des de l’exterior a través dels sentits amb tot allò que emergeix com un magma de dins nostre. I hi ha, sobretot, la voluntat d’explorar com conflueix el que coneixem, el territori, amb els sentiments que ens brollen desconeguts i desordenats de les entranyes. Unes coses i les altres es troben a la frontera de la pell que, com si es tractés d’una platja solitària, conserva el rastre del que hem fet i el que hem dit, però també de les corrents subterrànies que secretament ens recorren. La pell de cadascú acaba sent, d’alguna manera, el seu atles vital.
- Els dos llibres han rebut elogis de crítics experts com Jordi Llavina. Que suposa per a tu?
Jo estic molt content que sigui d’aquesta manera. El Jordi Llavina és una persona que s’ha guanyat una autoritat molt important com a crític literari i també com a poeta i narrador, per tant que ell defensi com ho fa els meus dos llibres de poesia i que en faci la difusió que en fa, és molt important per a mi.
I no només ho és l’elogi del Jordi. També ha estat molt important l’empenta de la poeta Teresa Pascual, que va prologar el primer llibre. Abans que jo no hagués publicat res ella em va fer adonar que el que jo escrivia tenia sentit. Que algú com
- També s’ha publicat “25 anys d'Escola Intermunicipal del Penedès. Una experiència pedagògica” escrit conjuntament amb Martí Ribas sobre els 25 anys d'història de l'Escola Intermunicipal del Penedès. Un llibre molt allunyat de la poesia perquè és un recull històric de la trajectòria d’aquesta experiència docent. Com sorgeix l’oportunitat d’escriure’l?
Aquest és un llibre molt diferent dels altres dos i neix d’un encàrrec. D’una banda, tant el Martí Ribas com jo som professors de l’Escola Intermunicipal del Penedès des de mitjans dels anys 80, i d’una altra ja coneixíem o estàvem vinculats al projecte educatiu d’aquesta escola des d’abans de la seva fundació. Suposo que una cosa i l’altra van decidir la direcció de l’Intermunicipal a fer-nos l’encàrrec d’escriure aquest llibre que havia de servir per commemorar el 25è aniversari del naixement de l’escola.
- I Ricard, els teus alumnes llegeixen poesia? Si ja és difícil que els joves llegeixin, encara més difícil deu ser que llegeixin poesia? Què s’ha de fer per aconseguir que els joves s’enganxin a la lectura i, especialment, a la poesia?
Anem a pams. Afirmar que els joves no llegeixen és culpar-los d’un pecat que, en tot cas, també cometem els adults. A banda de la qualitat literària que cadascú pugui atorgar-li, cal recordar que el fenomen literari de més importància dels últims temps l’han protagonitzat els lectors del Harry Potter. Qui és, doncs, qui no llegeix? La resposta és crua, perquè és molta la gent, petits i grans, que no llegeix mai o pràcticament mai, no ja llibres, tampoc diaris.
Això no seria greu si no fos perquè el ritme de la lectura, a diferència de la televisió i la ràdio, ens obliga a reflexionar sobre els missatges que estem rebent. Fugim de la lectura com si ens fes por pensar sobre nosaltres mateixos i allò que ens afecta, com si ens fes por aturar-nos sobre la nostra condició. Em pregunto si no és el mateix que passa amb aquest costum nou d’anar sempre connectats a l’iPod, com si mentre anem sentint altres veus i altres músiques ens estalviéssim d’haver de sentir la nostra, d’haver de pensar.
Pel que fa a la segona part de la pregunta, la resposta me la van donar els mateixos alumnes ja fa molts cursos. Van ser ells mateixos que em van dir com de diferent els era haver de llegir els poemes sense més o fer-ho, en canvi, després d’haver-los escoltat de la meva veu. Sentir-los de la veu de qui prèviament els ha treballat i ha entès els seus matisos els ajuda a percebre la bellesa del text. És tracta, doncs, de què els atrapi la bellesa del text més que no pas el que hi diu, això ja arribarà en un segon pas. I la veritat és que els alumnes tenien tota la raó del món amb el que em deien, perquè no oblidem que la poesia neix de la música i que són els ritmes interns del poema, juntament amb les altres trampes formals que fan servir els poetes, el que fa que ens entri tan fàcilment per l’oïda. Probablement és això mateix el que està fent, els últims anys, que tinguin èxit un bon nombre de festivals de poesia on els poetes reciten els seus versos davant d’un públic que mai no serà multitudinari, però que és cada vegada més nombrós.
- I algun consell que ens ajudi a entendre millor la poesia?
Jo no estic segur que la poesia s’hagi d’entendre, de la mateixa manera que estic segur que s’hagi d’entendre la pintura o la música. No procurem pas entendre perquè ens agraden un paisatge, un home o una dona, i no mirem pas d’entendre perquè ens agrada tant l’arròs de la iaia... I tot i que no les entenguem, aquestes coses, en traiem alguna mena de coneixem al qual no hi volem renunciar encara que no el puguem explicar.
El poeta i amic Miquel Peris em deia sempre que havíem de viure amb els ulls i el tacte i tots els altres sentits ben oberts als estímuls del nostre entorn, que deixar-se xopar per la vida era la millor manera de conèixer-la. I això ho deia ell, que d’altra banda era biòleg i home de ciència, perquè sabia que el coneixement no pot ser només deductiu, que hi ha moltes certeses que ens arriben de manera inductiva i s’instal·len en nosaltres com a part de la nostra vida només perquè les hem sentit.
Es tracta, doncs, de donar-nos permís per a sentir, sense prejudicis ni por de sentir coses que potser abans no havíem pensat que poguéssim sentir, de deixar que les sensacions ens atrapin i gaudir-les com quan escoltem música. I si aquella poesia que escoltem o llegim no ens produeix cap emoció, tampoc no passa res, probablement és que no compartim amb el poeta aquelles vivències de les quals parla. Però per això no cal tancar-nos a noves possibilitats, és qüestió de seguir buscant. De la mateixa manera que tothom troba aquella música que li diu alguna cosa, també pot trobar aquells poemes que el facin esborronar. I perdre’s les emocions que ens pot proporcionar l’art és perdre’s una part important de la vida. Ara mateix no recordo qui ho deia, però fa un temps vaig llegir en unes declaracions que si bé l’acte de llegir no pot garantir que siguem persones millors, si que ens permet viure millor.
- Quina relació tens amb altres poetes de Martorell i de la comarca? Deu fer cosa d’un any es va celebrar a Sant Andreu de
Ara com ara no hi he tingut cap mena de relació amb altres poetes de Martorell. La gent que em coneix sap que tinc un caràcter o manera de fer que em fan anar per lliure i, a més, els camins que et porten cap aquí o cap allà són bastant capriciosos. Per raons diverses jo m’he mogut més per altres àmbits que no obeeixen ni a la geografia ni a l’edat. Això va fer que em relacionés molt, abans de la seva mort, amb el poeta Miquel Peris que va ser per a mi una mena de mestre. Més tard m’he relacionat força amb poetes valencians, sobretot amb
Pel que fa a la trobada de Sant Andreu no en puc dir res perquè no hi vaig participar i no sé quin caire tenia. Però el que sí que puc dir és que qualsevol acte que serveixi per treure la poesia al carrer i acostar-la no només a persones que ja en llegeixen, sinó també a possibles nous lectors, és important. Aquest món de la poesia necessita ser una mica desmitificat perquè la gent s’hi acosti, i això només es pot fer amb actes en els quals el públic no s’hi senti estrany i pugui parlar amb els poetes de tu a tu. A mi m’interessa molt treballar en aquest sentit; potser per això tinc un record molt agradable d’un acte d’aquest tipus amb les dones –constato que no hi havia cap home- del Club de Lectura de la biblioteca de Martorell. Poder compartir amb elles les seves reflexions sobre la meva poesia, aprendre coses noves que jo no havia vist, va ser molt enriquidor. I d’una altra banda, penso que a moltes d’elles els va servir per començar a perdre la por a un gènere que encara en fa massa.
- També hi ha el premi Vila de Martorell, un prestigiós concurs literari que cada any rep la participació d’escriptors de diferents indrets del país i també de l’estranger. Què en penses del certamen? Hi has pres part en alguna ocasió?
Al Premi Vila de Martorell m’hi vaig presentar en una ocasió sense gaire fortuna i després ja no ho he tornat a fer. Però em va servir per adonar-me que allò que hi havia presentat no estava prou acabat, perdre premis és important per revisar la teva obra i fer-la madurar. Un llibre reescrit després d’haver perdut un premi sempre és millor que la versió que hi vas presentar. Per tant ningú no s’ha de desanimar si no guanya un premi, és qüestió de seguir treballant i trobar un jurat que sigui receptiu a allò que tu escrius.
Pel que fa al certamen de Martorell, a vegades penso que conté un excés de categories i que potser no fóra mala cosa pensar com reorganitzar-lo de manera que, sense renunciar a tota la munió de premis locals que s’hi atorguen, es donés més rellevància al premi de poesia en català.
Penso també que els canvis que hi va haver fa uns anys al jurat, integrant poetes de la talla de José Corredor-Matheos, Rosa Lentini, Susanna Rafart, Cèlia Sánchez-Mústich i Àlex Susanna, són molt positius i garanteix que els llibres premiats tinguin una alta qualitat literària. És per això que a vegades sembla que la rellevància que es dóna al premi i la difusió que se’n fa no estigui a l’altura d’un jurat tan qualificat. Martorell no hauria de tenir cap complex, amb les credencials d’aquest jurat, a l’hora de rellançar el premi. Quan vaig anar per primera vegada a Beniarjó, la vila natal d’Ausiàs March, a recollir el Premi Senyoriu d’Ausiàs March, vaig veure ben clar que el seu ajuntament hi aboca recursos i esforços perquè d’alguna manera el premi és el que dóna prestigi al poble en l’àmbit literari en català. No estic segur quin és el model a seguir, però sí que les expressions culturals són el que dóna prestigi als pobles, i si Martorell vol guanyar prestigi, aprofitar un premi del qual ja se n’han fet 33 edicions no seria pas un mal començament.
- Acostumes a presentar-te en aquesta mena de concursos?
Sí, és clar, m’he presentat a alguns concursos quan he cregut que allò que tenia a les mans tenia prou entitat per a fer-ho públic. En aquests moments l’autoedició o guanyar un premi són gairebé l’única manera de poder publicar un llibre de poesia, per tant, si les coses no canvien m’hi seguiré presentant.
A més, presentar un llibre a concurs també pot tenir un valor afegit quan ho fas davant d’un jurat l’obra del qual aprecies com a lector. Encara que el guanyador sigui algú altre, sovint hi ha algun membre del jurat que ha trobat interessant el que has escrit i es pot aprendre molt dels seus comentaris i indicacions. Si més no, això és el que a mi m’ha passat en alguna ocasió.
- Però a més d’escriure, també ets un gran lector. Què t’agrada llegir? Recomana’ns algun llibre?
M’agrada molt llegir assaig, tant de caràcter literari com filosòfic. També m’agrada –és clar- llegir poesia i narrativa, sobretot si aquesta darrera explora els mons soterranis de l’individu –algú que em coneix molt diu que m’agraden les novel·les on no hi passa res-, i m’agrada molt llegir els diaris. Darrerament m’he acostumat, també, a llegir tota una colla de blogs que es poden trobar enllaçats a Castells de cartes, el blog que escric des del 2004, perquè en ells hi trobo una reflexió que es va desplegant dia a dia d’una forma molt viva i interessant i em permet, a més, afegir-me al que diuen els seus autors o discutir-ho d’una forma molt àgil.
Recomanar no és fàcil, per tant us diré coses que jo he llegit –alguna fa poc i alguna altra no tant- que m’han semblat molt interessants, però que quedi clar que no és cap mena de rànquing i que queden obviats els clàssics. Abans de res un llibre de Jorge Semprún, La escritura o la vida, en el qual hi explica la seva experiència al cap de concentració de Buchenwald. El vaig llegir el 1995 i no només em va impressionar en aquell moment, sinó que encara ara en trec molt de suc. També vull recomanar dos assaigs en els quals es reflexiona sobre el paper i els valors de l’art, són Seis propuestas para el próximo milenio d’Italo Calvino i, molt més recent, L’obra i la por de Perejaume.
Pel que fa a narrativa més actual, aquest any he llegit dos llibres que m’han agradat molt. Un és L’home manuscrit de Manuel Baixauli i l’altre és Ningú ha escombrat les fulles de Jordi Llavina; d’aquest darrer es pot llegir el que en vaig escriure anant a aquest enllaç.
De poesia recomano un llibre que he regalat moltes vegades i que jo estimo molt, El temps en ordre de Teresa Pascual, i també el llibre que va guanyar el Senyoriu d’Ausiàs March un any abans que jo, es titula Claustre i és d’Isabel Garcia Canet. També, i de cap, tota l’obra poètica de Miquel Àngel Riera perquè reconforta i et reconcilia amb la vida, i tants d’altres... És difícil recomanar, cadascú s’ha d’anar fent el seu camí.
- I algun desig personal que t’agradaria expressar?
No sé si és un desig o una utopia, ni ho formularé en forma de desig, potser en forma de queixa perquè és una qüestió que primer m’enfada i després m’amoïna bastant. El cas és que n’estic bastant tip de la mediocritat , de la mala educació i de la desídia a la qual ens anem entregant dia a dia com si no passés res. Si l’esforç del coneixement i l’esforç de la lectura o de voler gaudir de les arts paga la pena, és perquè ens vacuna d’aquesta deixadesa que ho envaeix tot de lletjor. Quan els nostres avis i pares van patir la guerra i la postguerra, van entendre que només l’accés a la cultura i al coneixement podrien deslliurar els seus fills i nets de tanta barbàrie. Què ha passat perquè ho hàgim oblidat? Què estem fent malament? Que cadascú en tregui les seves conclusions.
- Ricard, deixem que tanquis aquesta entrevista amb algun dels teus poemes.
Doncs bé, hi posaré el darrer poema de De secreta vida, que és el que dóna títol al llibre. És un poema molt breu que diu:
“Un home darrera la finestra i només un vidre l’empara.
amb la força quieta del riu, un corrent invisible el creix
i l’ofega, amb delicada violència, de secreta vida...
A cada mirada, espases de llum. El vent fueteja la tarda.”
- Moltes gràcies!
A vosaltres, que sempre heu tingut interès a fer difusió de la publicació dels meus llibres des de l’aMartorell. Gràcies!