A l’última Fira de l’Automòbil de Martorell (abans dita de Primavera), vaig témer per la integritat física del senyor Màrius en veure que, a l’estand del Patronat de la Cavalcada, un Bob Manetes de proporcions gegantines brandava un martell sobre el cap de la Veu de Martorell amb la brutalitat del mític Wotan a l’Anell del nibelung wagnerià. Després d’una estona d’observar, però, em vaig adonar que el risc era controlat i que l’operari per antonomàsia executava un moviment mecànic després del qual sempre tornava a la posició inicial. Gràcies que el curiós incident del Bob Manetes no va anar a més, ha estat possible veure’ls tots dos, Màrius i Bob, el proppassat dia 5 de gener a l’explosió de joia col·lectiva més brutal que es recorda a Martorell en temps recents. El primer, com a comandant en cap de la cavalcada; el segon, dalt d’una carrossa, mirant debades de fer la competència a Melcior, Gaspar i Baltasar.

Per mi, Màrius Garcia Baeza representa diverses coses, totes elles positives. Primer de tot, una idea clàssica de l’elegància. Veure’l arribar a les excavacions de Santa Margarida per comprovar-ne les evolucions muntat amb un mercedes té un punt fins i tot excèntric. Entre la pols i les bermudes, un mercedes i una corbata. En segon lloc, el senyor Màrius és la Veu de Martorell, el Sinatra del Pla. Els abanderats del canvi pel canvi, del canvi gratuït i sistemàtic de les coses, tal vegada trobaran que és una mica repetitiu veure’l tantes vegades posant cara i veu a determinats actes de l’Ajuntament. Que la seva aparició sona a ja vist. La crítica és absurda: les coses que van bé no cal tocar-les. La gran metàfora del futbol ens il·lustra amb un exemple definitiu: la primera lliga del Barça a Tenerife, l’any 1992, va venir precedida de la destitució d’Antic i el seu relleu per Beenhakker al capdavant de l’equip blanc... quan el Madrid anava líder! La resta és una història coneguda. Donem-ho per segur: la continuïtat dóna uns fruits que no poden donar la improvisació i les sotragades.

I encara que la cavalcada és una tasca col·lectiva i en gran mesura anònima, caldria veure fins a quin punt el segell Màrius ha fet que la d’enguany hagi estat l’èxit rotund que pocs discuteixen. Sempre hi haurà qui hi posi taps. És cert que Sa Majestat Baltasar no dominava el català oral i algú ha dit que les dents de baix no les tenia prou arrenglerades. Potser es tracta d’una manifestació inconscient i inconfessable de racisme, perquè no he sentit veus que s’alcessin contra la broma fàcil de la xocolata que van fer els altres dos reis, i que trobo totalment fora de lloc en una celebració adreçada a la canalla. (Hi ha qui pensa que és una picada d’ullet als adults, però el comentari davant d’un micròfon de TV3 i per a tot el país, ni és escaient ni crec que sigui humor fi, digne de ser aclamat.)

Que sigui per molts anys que en Màrius Garcia Baeza segueixi posant amb la cavalcada la cirereta a les festes un pèl feixugues de Nadal. El senyor Màrius: un senyor de Martorell.

Andreu González Castro

www.gonzalezcastro.net

http://gonzalezcastro.bloc.cat