Algunes institucions debaten ara la prohibició de vestimentes com el burca (inexistent a Catalunya) o el nicab (escadusser). Cal dir, però, que els arguments que s’han fet servir per justificar-ho no parteixen de cap raonament seriós. No és feminista impedir a un grup de dones l’accés a cursos d’alfabetització, com s’ha fet a Lleida, i menys quan la mateixa autoritat reconeix que no ha parlat amb les afectades ni coneix la seva opinió. I afirmar, com s’ha dit, que aquestes dones no tenen criteri per saber què volen i què no, o que totes elles estan “forçades” i “torturades”, és simplement insultant. Tampoc no té fonament l’excusa de la identificació personal. Aquestes dones no s’han negat mai a descobrir-se per ser identificades si cal, com es pot veure a les fotografies dels seus documents. D’altra banda, al carrer veiem habitualment molts gestos d’ocultació del rostre (cascos de motorista, barbes de Pare Noel, mascaretes...) més freqüents que el nicab, sense que això hagi plantejat mai cap debat sobre seguretat ciutadana. Quin és, doncs, el motiu real de la prohibició simbòlica del burca? Tot indica que obeeix a la voluntat d’establir límits a la presència d’elements externs dins la nostra cultura. El nostre entorn està canviant, i haurem d’incorporar elements culturals que no coneixem i que no sabem com ni fins on ens afectaran. Per això diversos sectors socials demanen que es reguli d’alguna manera aquesta influència, que es marquin línies de seguretat que no es puguin traspassar per tal de preservar la “nostra” identitat. És evident que una bona convivència no es fa creant zones prohibides ni línies vermelles, sinó amb espais comuns, buscant allò que ens uneix (que és molt) i no allò que ens separa. Es tracta d’entendre’ns i no d’ignorar-nos.
Jordi Serra i Massansalvador |