ABELARD I HELOÏSA: CARTES D'AMOR A L'EDAT MITJANAAssociació Dones Progressistes de Martorell12/09/2011
Gemma Jiménez Subiñas, Historiadora i Màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania. gemma.jimenez.85@gmail.com
ABELARD I HELOÏSA : CARTES D'AMOR A L'EDAT MITJANA
1 - HELOÏSA És durant el segle XII quan assistim a un vertader procés de transformació que propiciarà un canvi en l’estructura del món medieval i fomentarà l’aparició d’una innovació cultural i social que assentarà les bases d’una societat i d’una cultura radicalment noves. En aquest escenari de despertar cultural i espiritual es presenta Heloïsa, una de les figures femenines més importants del pensament filosòfic medieval. Heloïsa va néixer a França l’any 1101 en el si d’una família de l’alta aristocràcia d’Île de France. Era la neboda d’un canonge de Notre Dame, Fulbert, que sempre havia estat molt interessat en oferir a la seva neboda una educació refinada. Pere Abelard, filòsof i teòleg, exercia de profesor a la Universitat de París, que en aquells temps era considerada el temple de l’Escolàstica del segle XII i, atret per l’encant i la cultur[1 de la jove Heloïsa, buscarà el mode d’establir relacions amb ella oferint-se a exercir com el seu mestre entorn l’any 1117 [2. D’aquesta manera Fulbert confià l’educació d’Heloïsa a Abelard sense arribar a pensar mai que a partir d’aquest moment sorgiria una relació amorosa entre mestre i alumna. Quan l’oncle els descobreix i coneix que la jove està encinta, Abelard s’ofereix a demanar la seva neboda en matrimoni per així aplacar la ira de Fulbert. Aquest enllaç se celebraria amb una única condició: Abelard desitjava que es mantingués en secret. Tot i que la proposició matrimonial d’Abelard serà rebutjada en un primer moment per la pròpia Heloïsa per motius que més endavant analitzarem, finalment cedirà i l’enllaç s’acabarà celebrant l’any 1119, quan Abelard tenia quaranta anys i Heloïsa divuit. La criatura que vindrà al món, Astrolabi, fruit de la relació amorosa entre Abelard i Heloïsa, naixerà a Bretanya, a la casa de la germana d’Abelard, però, a l’igual que el seu matrimoni amb Heloïsa, també calia ocultar que aquest fill era d’Abelard, doncs, segons la doctrina de Sant Jeroni, el matrimoni no era compatible amb l’estudi ni de la filosofia ni de la religió. Malgrat els esforços per ocultar el matrimoni, aviat, tota la ciutat de París s’assebentà de l’enllaç i Fulbert, irat, es mostrarà violent amb la seva neboda fins el punt de colpejar-la. Per tal d’escapar de Fulbert i permetre que Abelard es dediqués a les seves obligacions, Heloïsa acceptarà, d’acord amb Abelard, separar-se del seu estimat i ingressar al convent d’Argenteuil. El seu oncle Fulbert, se sentirà ofès per la decisió de la seva neboda, i creurà que l’ingrés a Argenteuil no era més que un engany o algun tipus d’estratègia d’Abelard per desfer-se d’ella i posar fi als rumors. En canvi, Abelard, l’únic que desitjava era protegir-la del seu oncle i mantenir la seva falsa castedat. L’oncle, per tal de venjar-se, contracta uns homes que, durant la nit, assalten la casa d’Abelard i el castren. Al matí, l’escàndol a París és tal que Abelard decideix fugir avergonyit. A partir d’aleshores la vida d’Abelard transcorrerà vagant per França envoltat d’hostilitats i sospites per part de les jerarquies eclesiàstiques.
Heloïsa, que havia esdevingut l’any 1129 priora d’Argenteuil, abandona el convent i es trasllada al Paràclit, on esdevindrà abadessa. Serà des d’allà, on Abelard i Heloïsa mantindran una constant correspondència fins la mort d’aquest, l’any 1142. Heloïsa morirà vint anys més tard, l’any 1164 a Nogent-sur-Seine moment en que ambdós seran sepultats al Paràclit on descansaran junts per sempre. La correspondència establerta entre Heloïsa i Abelard es composa: d’una autobiografía anomenada Historia Calamitatum que fou escrita en forma d’epístola fictícia dirigida a un amic anònim d’Abelard, escrita aproximadament l’any 1132 (quan Abelard comptava amb cinquanta-tres anys). Ens trobem també amb una Consolatio, una epístola escrita per Heloïsa destinada a Abelard, amb la qual ens detindrem en profunditat. Així mateix ens trobem un conjunt de tres cartes posteriors més (d’Abelard a Heloïsa, d’Heloïsa a Abelard i d’Abelard a Heloïsa). La correspondència referent a l’administració del monestir del Paràclit la trobem compilada en tres cartes de caràcter impersonal, els Problemata. S’ha recuperat també una Regla proposada per Abelard a les monges del Paràclit, que estaven sota jurisdicció de la seva esposa. Per últim, d’època posterior a la mort d’Abelard, trobem una carta breu d’Heloïsa a Pere el Venerable, l’abat de Cluny que oferí protecció a Abelard durant els seus últims anys de vida.
L’amor d’Heloïsa ja queda al descobert des de l’encapçalament de la carta, on s’esforça per matisar la seva doble relació amb Abelard fent ús de diferents tractament [3. Ell, dins la relació amorosa havia estat el seu senyor i el seu espòs. Ara, però, al mantenir una relació purament espiritual, és considerat el seu pare (aquest tracte li dóna per ser fundador de la seva comunitat, el Paràclit) i el seu germà (en Crist). Ella, que anys enrere havia estat la seva dona i la seva doncella, ha quedat ara relegada a la condició de filla i de germana. Finalment, i donant pas al motiu que condueix Heloïsa a escriure a Abelard, opta per manifestar el carácter únic de la seva relació [4 que s’anirà reiterant al llarg de l’epístola. Després de donar a entendre que malgrat el pas del temps (quinze anys) el seu amor per ell roman inquebrantable i el seu record encara conserva la mateixa nitidesa, Heloïsa es lamenta per la posició d’Abelard, se sent angoixada i tem per la seva dissortada vida, que en aquells moments es troba plena d’entrebancs propiciats en bona part per les actituds contràries que mostren els monjos de Saint Gildas vers Abelard [5 Així ella, fent un breu repàs a la carta autobiogràfica que Abelard havia dedicat a consolar un amic (probablement fictici) i que havia arribat fins a les seves mans, es queixa amargament perquè, a través del relat de les seves desgràcies (les d’Abelard), havia dedicat a guarir els patiments d’un amic, oblidant completament guarir els seus (els d’Heloïsa) i consolar-la tant a ella com a les altres monges del Paràclit i per tant, les seves filles. Per tant ell, com a edificador de la congregació religiosa està en deute amb ella i les altres monges, i per aquesta raó, al llarg de l’epístola ella li demanarà, li suplicarà, el reptarà, l’incitarà i l’exigirà que l’escrigui per aplacar el seu sofriment perquè, encara que sigui impossible tenir-lo present físicament, les seves cartes siguin capaces d’alleujar la seva pena[6]. Per motivar-lo a escriure-la cita un passatge de les Cartes a Lucili, de Sèneca, que apareix com la primera autoritat pagana mencionada per Heloïsa en els seus textos. D’aquesta manera ella pretén retrobar Abelard a través de les paraules i li recorda que, per a Sèneca, escriure i rebre cartes de consolació era un costum i un motiu d’alegria. Cal situar la Historia Calamitatum i la Consolatio d’Heloïsa a Abelard dins un context de relacions difícils entre el fundador del Paràclit i l’esmentada comunitat religiosa, ja que bona part del clergat no només es mostrava contrari a la doctrina d’Abelard, sinó que a més sospitava que aquest volia reestablir les relacions amoroses i sexuals amb Heloïsa. Era per aquest precís motiu que ell intentava no freqüentar el Paràclit, desatenent les monges, fet que descontentava especialment Heloïsa que se sentia desatesa i abandonada per qui ella més estimava. En un primer moment, a la Consolatio observem que Heloïsa escriu en plural, incloent les monges del Paràclit quan realment el que fa és descriure la seva pròpia angoixa, el desig de restituir la seva presència almenys a través de les cartes. D’aquesta manera Heloïsa utilitza el plural com un recurs estratègic que eleva les altres monges a la seva pròpia singularitat però, ja ben avançada la carta, arriba un punt on abandona el plural i comença a fer ús del singular. Així és com el seu to adquireix connotacions pròpies de la seva relació excepcional amb Abelard i és en aquest moment en què li recorda que si no vol liquidar el deute que ha contret amb les seves filles almenys té l’obligació de fer-ho amb ella, que és amb la que veritablement l’uneix un lligam més estret, el sagrament nupcial [7. És a ella a la que li deu consol perquè, tal i com li recorda en el punt culminant de la seva confessió amorosa, és ella la que realment l’estima en cos i ànima, la que el seguiria a l’infern si fos necessari, la que s’ha comportat com la seva fidel i abnegada servidora, la que ha acomplert el seu mandat, la que ho ha abandonat tot per obeir-lo i la que ha sacrificat la seva pròpia vida a l’entregar-se a la vida espiritual, prenent l’hàbit, sense la intenció de sotmetre’s a Déu, sinó únicament a ell (Abelard), el seu unicus. L’orgull del seu amor i la seva admiració vers l’estimat arriba fins tal punt que, Heloïsa al llarg de l’epístola, declara la seva pròpia ignorància i proclama les virtuts, la fama i les qualitats que converteixen en irresistible l’estimat, de tal manera que troba en ell un model i l’idealitza 8. El seu concepte sobre l’amor, en el que trobem característiques pròpies de l’amor cortés, és totalment desinteressat perquè ella res ha buscat en ell més que a ell mateix, sense esperar cap premi ni cap recompensa per part d’Abelard [9]. És possible que Heloïsa es basi en aquest concepte d’amor pur i d’entrega absoluta seguint les idees de Ciceró a De Amicitia, pel qual “no existeix amistat més bella ni més natural que la que es busca per ella mateixa" [10. A l’epístola apareix també el rebuig que Heloïsa sent pel matrimoni, al qual acaba accedint seguint els designis d’Abelard. Aquesta concepció negativa es deu a la visió que Heloïsa tenia del matrimoni entès com un contracte promogut pels interessos materials i allunyat de l’amor vertader que ella tant reivindica. Per tant, la seva entrega ha estat gratuïta, tal com ens demostra en el fet d’oposar-se al matrimoni i preferir ser la concubina o la meretrix d’Abelard abans que la seva esposa [11. Per tal de manifestar la seva visió de l’amor vertader, deslliurat de les cadenes que impliquen la pèrdua de la llibertat personal, Heloïsa retorna a Ciceró al fer referència a la sàvia Aspàsia de Milet, l’hetaira amant de Pèricles que trobava el seu ideal amorós en l’estimat. Però, a part de preferir la llibertat al lligam i l’amor al matrimoni, quins són els altres motius que condueixen a una abadessa a afirmar que prefereix ser una meretrix a una santa esposa? Heloïsa, preocupada més en el benestar d’Abelard que no pas en el seu propi, no desitjava contraure matrimoni i sembla oblidar completament l’existència d’un fill que no torna a ser esmentat a la correspondència [12, per tal de permetre que Abelard continués dedicat exclusivament a l’ensenyament, ja que el fet que ell fos clergue, tonsurat i canonge i amb l’obligació de dedicar-se a la vida familiar, l’impediria continuar amb la seva carrera com a mestre, esdevindria una distracció en l’oració i el pensament filosòfic i danyaria la seva reputació [13
Com afirma Heloïsa, la seva dedicació desmesurada vers el filòsof l’havia conduït a pecar [14, però segurament amb aquesta afirmació no es refereix tant a l’haver contret relacions amoroses amb ell, ja que ella se sent orgullosa d’aquest acte, sinó que considera que ha obrat malament per haver acceptat un matrimoni del qual ella no era partidària. De tota manera, ella se sent innocent des del punt de vista moral, ja que justifica aquest pecat basant-se en una de les idees del pensament d’Abelard, per qui la falta no es troba en l’acte que es comet sinó en la intenció [15, i la intenció d’Heloïsa era del tot innocent, ja que l’únic que havia fet era sotmetre’s a la voluntat del seu estimat i arribar fins als límits impossibles i insospitats de l’amor. En el desenllaç de la carta Heloïsa retreu Abelard el fet d’haver-la confinat a l’oblit després de la conversió monàstica de tots dos i l’acusa de no haver-la estimat mai, ja que, mentre ella accedia a la seva voluntat per tal de complaure’l, ell només buscava el seu propi benefici. Finalment Heloïsa li torna a recordar el deute que té amb ella, que l’hauria d’obligar a considerar la seva petició i a mantenir-la informada de la seva situació a través de les cartes. El comiat és ben clar i contundent ja que tan sols una breu frase, Adiós mi único, esdevé la síntesi dels sentiments d’Heloïsa, per a la qual Abelard és l’únic, no tan sols respecte el Paràclit sinó per a ella ja que, malgrat el pas del temps, continua profundament enamorada del teòleg. La resposta d’Abelard a Heloïsa ens fa entendre com l’amor d’Heloïsa és molt superior que el que sent Abelard, ja que per a ell el seu únic model a seguir i el seu vertader amor el trobarà no en ella, sinó en Crist. Ell, a través de les cartes la respon no com a espòs sinó com a monjo i l’incitarà a que ella segueixi el mateix camí que ell ha emprès, entregant-se exclusivament al servei de la religió, però Heloïsa es negarà rotundament, ja que el seu unicus només pot ser Abelard. A la correspondència escrita per Heloïsa no només es fa referència al dolor i a l’amor per la pèrdua d’Abelard sinó al pensament que tenia vers la condició de la dona a l’Edat Mitjana. La seva visió estava clarament influenciada pel pensament aristotèl·lic del qual se servien els homes per a fer referència a les dones. Per això, ella com a dona, es considerava inferior a l’estimat, responsable i causant, en moltes ocasions, de les desgràcies d’Abelard [16. Però malgrat el pensament que tenia sobre ella mateixa en particular i sobre el gènere femení en general, clarament influenciat per la visió masculina, trobem en la seva persona elements desestabilitzadors que no coincideixen amb el model de dona a seguir durant el segle XII, ja que com hem vist anteriorment, ella prefereix tenir la condició d’amant que d’esposa. Així Heloïsa viu el seu amor per Abelard com una transgressió, no només perquè s’enamora del seu mestre i es deixa seduir per ell desobeïnt el seu oncle, sinó perquè es comporta com un amant cortés, rebutjant el silenci i alçant la seva veu en una societat patriarcal dominada per homes. A la Consolatio i a les següents cartes que Heloïsa intercanvia amb Abelard ens trobem amb la confessió de sentiments d’una dona que, malgrat la seva voluntat de ser coneguda no només com a abadessa sinó també com a concubina, serà elogiada en vida i després de morta com una gran dama de vida exemplar capaç de conduir un monestir que creixerà i adquirirà fama fins la seva destrucció durant la Revolució Francesa. Tot i que tan sols podem recontruir la imatge i les idees d’Heloïsa a través de la correspondència, cal destacar que ha estat considerada com una figura protorrenaixentista, portadora d’una mentalitat i d’uns valors totalment novedosos [17 El seu comportament transgressor es plasmava en la poca importància que li donava al risc que corria la seva pròpia reputació com a abadessa per la seva relació amb Abelard. Heloïsa mai no dubtarà en considerar-se no tant l’esposa d’Abelard, sinó la seva concubina i en dedicar-li la seva vida, entregant-se a ell de manera absoluta, regalant-li el seu amor desinteressat i desmesurat i renunciant a la seva relació real amb ell per tal d’afavorir el seu èxit filosòfic. La lucidesa i al mateix temps la delicadesa amb la que reconstrueix i documenta la seva experiència humana, testimonien una gran personalitat dins l’escenari cultural i moral del seu segle. 3 - BIBLIOGRAFIA La utilització de les següents dues obres han estat imprescindibles a l’hora d’elaborar aquest breu estudi, ja que en elles es compil·la la correspondència entre Abelard i Heloïsa. - Abelard i Heloïsa. Lletres d'amor i de consolació; traducció i edició a cura de Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum, 2005 - Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Precedit en favor d’Heloísa per Carme Riera ; pròleg de Paul Zumthor ; traducció de C. Peri-Rossi, Palma de Mallorca : Olañeta, 2001
La primera obra m’ha resultat molt útil pel que fa les notes aclaratòries que ajuden a indagar en la personalitat dels dos enamorats. H estat de la segona obra d’on he extret la transcripció de la Consolatio d’Heloïsa a Abelard i ha estat sobre aquesta mateixa traducció des d’on s’ha analitzat directament el document. El pròleg de Carme Riera, a part de ser molt profitós per tal de reconstruir la biografia d’Heloïsa, ha estat essencial per estudiar la seva figura des d’una perspectiva feminista.
- CABANES, Pilar. Escritoras en la Edad Media. Espéculo. Revista de Estudios literarios, nº 33, Universidad Complutense de Madrid, 2006.
Aquest article m’ha aportat bona part de la informació que m’ha estat d’ajuda per recrear la vida de la protagonista
- CICERO, M.T. De amicitia. Text llatí amb la traducció literal i literària i notes històriques per Valentín García Yebra. Madrid : Gredos, cop. 1975.
De Marc Tul·li Ciceró tan sols he consultat i he extret una breu cita que sintetitza el pensament que Heloïsa manifesta en aquesta epístola vers l’amor abnegat i desinteressat.
- DRONKE, Peter. Las Escritoras de la Edad Media, Barcelona : Crítica, 1995
Aquest autor ha estat fonamental en la descripció i l’anàlisi de la correspondència d’Heloïsa i Abelard.
- DUBY, Georges. Damas del siglo XII : Eloísa, Leonor, Iseo y algunas otras. Barcelona : Altaya, cop. 1997.
Duby, gràcies a la biografia detallada que presenta d’Heloïsa, m’ha permès aclarir molts dubtes respecte la vida de la protagonista i m’ha ajudat a esbrinar informació detallada i precisa que s’obviava en altres obres.
- JARPA, María del Pilar. Eloísa y Abelardo. Palabras de amor, Universidad Metropolitana de Ciencias de la Educación
Aquesta autora, en el seu article presenta un exhaustiu anàlisi de la correspondència d’Heloïsa des d’una perspectiva literària, presentant també un breu anàlisi sobre el pesnament de la protagonista respecte el gènere femení.
- MARTINO, Giulio de i BRUZZESE, Marina Las Filósofas : las mujeres protagonistas en la historia del pensamiento, Càtedra. Col·lecció Feminismos. València : Instituto de la Mujer, 1996
Aquests dos autors, a part d’oferir una breu síntesi de la vida de l’abadessa, també analitzen el seu pensament filosòfic, que ha estat essencial per entendre añguns dels comportaments d’Heloïsa
- OSSANDÓN, Juan Carlos. Abelardo y Eloísa: Drama filosófico, Revista Philosophica, Dialnet, Biblioteca Digital.
Aquest autor m’ha permès aclarir alguns dubtes que em plantejaven altres obres respecte els motius pels quals Heloïsa no acceptava contraure matrimoni amb Abelard.
(CONSOLATIO) DE HELOÍSA A ABELARDO a: Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Precedit en favor d’Heloísa per Carme Riera ; pròleg de Paul Zumthor ; traducció de C. Peri-Rossi, Palma de Mallorca : Olañeta, 2001. Pàg. 91-99 A su señor o, mejor, su padre; A su esposo o, mejor, su hermano; Su servidora o, mejor, su hija; Su esposa o, mejor su hermana; A Abelardo, de Heloísa Mi bienamado, el azar acaba de hacer pasar entre mis manos la carta de consuelo que escribiste a un amigo. Reconocí enseguida, por la letra, que era tuya. Me lancé sobre ella y la devoré con todo el ardor de mi ternura: puesto que he perdido la presencia corporal de aquel que la había escrito, al menos las palabras reanimarían un poco su imagen, en mí. Y los recuerdos han vuelto a mí: esta carta en cada línea, me abruma de hiel y de amargura, trazando la historia lamentable de nuestra conversión y los tormentos a los que sin cesar has sido sometido, tú, mi único. Has cumplido perfectamente la promesa que al principio hiciste a tu amigo: sus pruebas, en comparación con las tuyas han de parecerle poca cosa. Después de haber narrado las persecuciones dirigidas contra ti por tus maestros, después del injusto atentado perpetrado contra tu cuerpo, has descrito los execrables celos y el encarnizamiento de tus condiscípulos, Alberico de Reyms y Lotulfo el Lombardo. Has expuesto detalladamente los actos de violencia que las maquinaciones desencadenaron contra tu gloriosa obra de teología y contra ti mismo, condenado a una especie de prisión. Pasando luego a las artimañas de tu abad y de tus hermanos pérfidos a las calumnias más graves aún de dos falsos apóstoles excitados contra ti por tus rivales, has evocado el escándalo producido entre el gran público por el renombre inusitado del Paracleto, debido a tu oratoria. En fin, para terminar ese deplorable relato, has delatado las vejaciones incesantes a las que te ha sometido ese perseguidor impío y los monjes viciosos que llamas tus hijos y que todavía hoy te atormentan. Dudo que alguien pueda leer o escuchar tu historia sin que las lágrimas afloren en sus ojos. Ella ha renovado mis dolores, y la exactitud de cada uno de los detalles que aportas les devuelve toda su violencia pasada. Mi sufrimiento ha crecido al ver tus pruebas ir en aumento. Henos aquí a todas reducidas a desesperar de tu vida misma y a guardar, con el corazón tembloroso y el pecho sobresaltado, la noticia de tu asesinato. Por eso te conjuramos, por el Cristo que en virtud de tu propia gloria te protege aun de cierta manera, nosotras sus humildes serviduras y las tuyas, a que te dignes a escribirnos frecuentemente para tenernos al corriente de las tormentas a las que te encuentra aún sometido. Somos las únicas que te restan; nosotras, al menos participamos de tus sufrimientos y de tus alegrías. Las simpatías, por lo común, proporcionan a quien sufre cierto consuelo; un fardo que pesa sobre muchos es más ligero de llevar. Si la tormenta actual se calma un poco apresúrate a escribirnos; ¡la noticia nos causará tanta alegría! pero, sea cual sea el objeto de tus cartas, siempre nos serán dulces, al menos para testimoniar que tú no nos olvidas. Séneca, en un pasaje de las Cartas a Lucilio analiza la alegría que se experimenta al recibir una carta de un amigo ausente. <<os agradezco – dice - por escribirme con frecuencia. Vos os mostráis a mí, así, de la única manera que os es posible. Cuando recibo una de vuestras cartas de inmediato estamos reunidos. Si los retratos de nuestros amigos ausentes nos son queridos, si renuevan su recuerdo y calman, con un vano y engañosos consuelo, la tristeza de la ausencia, las cartas son todavía más dulces, pues nos aportan una imagen viviente>>. Gracias a Dios ninguno de tus enemigos podrá impedirte entregarnos por este medio tu presencia; ningún obstáculo material se opone a ello. Te lo suplico: ¡que no falten por negligencia! Les has escrito a tu amigo una carta muy larga donde, a propósito de tus desgracias les hablas de las tuyas. Y recordándolas en detalle, tenías por objeto consolar a tu corresponsal pero no has agregado poco a nuestra desolación. Procurando aliviar sus heridas has reavivado las nuestras y has infligido otras. Cúranos, yo te conjuro, el mal que nos has hecho tu mismo, tú que te dedicas a restablecer aquel que otros han causado. Has dado satisfacción a un amigo, a un compañero, has pagado la deuda de la amistad y la fraternidad, pero has contraído hacia nosotras una deuda más grande aun; que no se nos llame, en efecto, tus “amigas”, tus “compañeras”: esos términos no nos convienen. Nosotras somos aquellas que te aman verdaderamente, tus hijas; ¡que se emplee si se encuentra una expresión más tierna y más sagrada! Si dudas de la grandeza de la deuda que te obliga hacia nosotras, no nos faltarán pruebas o testimonios para convencerte. Todo el mundo callará: que los hechos hablen por si mismos. El fundador de nuestro establecimiento eres tú sólo, ante Dios; tú sólo el constructor de nuestra capilla, el edificador de nuestra congregación. No has erigido nada sobre los cimientos de otros: todo, aquí, es obra tuya. Este desierto, abandonado a los animales salvajes y a los bandidos, no había conocido nunca habitación humana, no había poseído jamás casas. Entre los refugios de las fieras y las cavernas de los ladrones, donde jamás el nombre de Dios había sido invocado, has edificado el tabernáculo divino y dedicado un templo al Espíritu Santo. Para construir esta obra, has desechado la ayuda de los tesoros reales o principescos de los cuales hubieras podido extraer poderosos recursos; pero querías sólo lo que venía de ti. Los clérigos y los estudiantes acudieron prestamente a escuchar tus lecciones, proveyendo de todo lo necesario. Aquellos mismos que vivían de beneficios eclesiásticos y que, lejos de distribuir los bienes, no sabían más que recibir, aquellos cuyas manos no habían sabido más que coger y no dar nada, todos, ante ti, se volvían pródigos y te abrumaban con tus ofrendas. Te pertenece a ti, verdaderamente a ti, esta plantación nueva que crece en el amor sagrado. Ahora posee tiernos brotes que para crecer, necesitan riego. Está formada por mujeres, su sexo es débil; su debilidad no se limita sólo a su joven edad. Exige, continuamente, un cultivo atento y cuidados frecuentes según las palabras del apóstol ”yo planté, Apolunio regó, Dios hizo crecer”. Con su predicación el apóstol había plantado la iglesia de corintio y l había fortificado en la fe con sus enseñanzas. Después su discípulo Apolunio la había regado con santas exhortaciones y la gracia divina le concedió la virtud de crecer. Tu trabajas ahora una viña que no has plantado, cuyo fruto único es la amargura; tus admoniciones resultan estériles y vanas tus conversaciones sagradas ¡piensa lo que debes a la tuya, tú que cuidas la de otro! Tú enseñas, sermoneas a los rebeldes, y tus esfuerzos son infructuosos. Lanzas en vano a los puercos las perlas de una elocuencia divina. Tú, que te prodigas ante los obstinados, considera aquello que nos debes, a nosotras que te somos sumisas. Das con largueza a tus enemigos; medita acerca de lo que debes a tus hijas. Sin pensar en las demás pesa la deuda que tienes conmigo: quizá cumplirás con más celo los deberes que tienes hacia mí (que solo me di a ti), que aquellos que debes a la comunidad de las mujeres piadosas. Posees una ciencia eminente, yo no tengo más que la humildad de mi ignorancia, conoces mejor que yo cuantos tratados escribieron los Padres de la Iglesia para la edificación, la dirección y el consuelo de las santas mujeres y que cuidado tuvieron al componerlos. Por eso me sorprendo grandemente al ver que desde hace mucho tiempo has olvidado la obra apenas comenzada de nuestra conversión. Ni el respeto a Dios, ni nuestro amor, ni el ejemplo de los Santos Padres pudieron decidirte a sostener, de viva voz o a través de las cartas, mi alma agonizante y afligida, sin cesar por la tristeza. Y sin embargo, tú sabes qué clase de vínculo nos liga y te obliga, y que el sacramento nupcial te une a mí de una manera aun más estrecha, por cuanto yo te he amado siempre ante los ojos del mundo, con un amor sin medida. Tú sabes, amado mío, y lo saben todos los demás, cuanto he perdido en ti; sabes en qué terribles circunstancias la indignidad de una traición pública me arrancó del siglo al mismo tiempo que tú, y yo sufrí incomparablemente más por la manera en que te perdí que por tu pérdida misma. Cuanto más grande es el objeto del dolor, más grandes deben ser los remedios que lo consuelen. Tú solo, y no otro, tú solo, que eres la única causa de mi dolor me podrás ofrecer la gracia del consuelo, tú solo, que me has entristecido, podrías devolverme la alegría, o al menos aliviar la pena. Tú solo me lo debes, pues ciegamente cumplí todos tus deseos al punto que tuve el coraje de perderme a mi misma, a orden tuya, por no poder decidirme a oponerte la menor resistencia. Aun más; mi amor, por un efecto increíble se volvió tal delirio que se robó a si mismo sin esperar recuperarlo nunca, el único objeto de su deseo, el día en que por obedecerte tomé el hábito y acepté cambiar el corazón. Te probé, de ese modo, que tú reinabas como único dueño sobre mi alma como sobre mi cuerpo. Dios es testigo, nunca he buscado en ti más que a ti mismo. Eras tú únicamente lo que yo deseba, no lo que te pertenecía o lo que representabas, no esperaba ni matrimonio ni conveniencias materiales, no pensaba ni en mi placer ni en mis deseos; no traté más que satisfacer los tuyos. El título de esposa parece más sagrado y más fuerte; sin embargo, el de amiga me ha resultado siempre más dulce. Habría querido, permíteme decirlo, el de concubina y el de meretriz por cuanto me parecía que al humillarte más aumentaba mis títulos a tu reconocimiento y dañaba menos la gloria de tu genio. Tú no lo has olvidado completamente. En la carta de consuelo a tu amigo, has expuesto algunas razones que yo invocaba para disuadirte de esta desdichada unión. Sin embargo, has mantenido en silencio la mayor parte de aquellas que me hacían preferir el amor al matrimonio y la libertad al vínculo. Dios es testigo: si Augusto mismo, el dueño del mundo, se hubiese dignado a solicitar mi mano y me hubiera asegurado para siempre el imperio del universo, yo habría encontrado más dulce y más noble conservar el nombre de cortesana a tu lado que escoger el de emperatriz junto a él. La verdadera grandeza humana no proviene ni de la riqueza ni de la gloria: aquella es consecuencia del azar; esta es la virtud. La mujer que prefiere desposarse con un rico, antes que con un pobre, se vende a él y ama en su marido más a sus bienes que a él mismo. La mujer a quien tal codicia impulsa al matrimonio merece una paga, más que el amor. Ella se vincula menos, en efecto, a un ser humano, que a las cosas si la ocasión se presenta, se prostituiría a uno más rico aun. Tal es, evidentemente el pensamiento de la sabia Aspasia en la conversación que cuenta a Esquino, discípulo de Sócrates habiendo intentado reconciliar a Jenofonte y a su mujer, concluyó su discurso del siguiente modo “si vosotros llegarais a convertiros, uno en el hombre más virtuoso, la otra en la mujer más amable del mundo, tendríais como única ambición, no conoceríais más virtuoso deseo que ser el marido de la mejor de las mujeres, la mujer del mejor de los maridos” ¡Piadosa opinión, y más que filosófica, dictada por una gran sabiduría, no por las teorías! Piadoso error, bienaventurada mentira, entre esposos, aquella según la cual un afecto perfecto cree guardar el bien conyugal por el pudor del alma más que por la continencia del cuerpo. Pero aquello que semejante error enseña a otra mujeres, fue una verdad manifiesta quien me lo enseñó a mí. En efecto, lo que ellas pensaban personalmente de sus maridos, yo lo pensaba de ti, seguramente, pero el mundo entero lo pensaba también, lo sabía a ciencia cierta. Mi amor por ti era tanto más verdadero cuanto que estaba preservado de un error de juicio. ¿Qué rey, qué filósofo podía igualar tu gloria? ¿Quién, me preguntó, cuando tú aparecías en público, no acudía a mirarte, y cuando te alejabas no te seguía con los ojos estirando el cuello? ¿Qué mujer casada, qué joven no te deseaba cuando estabas ausente, no ardía cuando estabas allí? ¿Qué reina, qué gran dama no ha envidiado mis alegrías y mi lecho? Tu poseías dos talentos, entre todos, capaces de seducir enseguida el corazón de una mujer: el de hacer versos y el de cantar. Sabemos perfectamente que son muy raros entre los filósofos. Te permitían plantear conjugando, ejercicios filosóficos. Componías, bajo la forma de melodías y de ritmos amorosos, canciones cuya belleza poética y musical conoció el éxito público y difundió universalmente tu nombre. Esta era la razón principal del ardor amoroso que las mujeres experimentaban por ti. Y, como la mayoría de estas canciones celebraban nuestros amores, muy pronto mi nombre se expandió en muchos sitios, excitando contra mí los celos femeninos. ¿Qué encantos, en efecto, del espíritu y del cuerpo, no embellecía tu juventud? ¿Qué mujer, entonces envidiosa de mí, compartiría hoy la desgracia que me priva de tales delicias? ¿Qué hombre, qué mujer, aun mi peor enemigo, no se acercaría a mí con una justa piedad? Yo he pecado gravemente, tú lo sabes; sin embargo, de manera inocente. El crimen está en la intención, más que en el acto. La justicia pesa el sentimiento, no el gesto. Pero, ¿cuáles fueron mis intenciones ante ti, ante ti que las experimentaste y las puedes juzgar? Yo remito todo a tu examen, abandono todo a tu testimonio. Dime tan sólo si puedes por qué, desde nuestra conversión monástica que decidiste tú sólo, me has dejado con tal negligencia caer en el olvido; por qué me has negado el júbilo de la entrevista, el consuelo de tus cartas. Dilo, si puedes o bien yo diré lo que creo saber, lo que todos suponen. Fue la concupiscencia, más que un verdadero afecto quien te ligó a mi; el gusto del placer más que el amor. Desde el di en que estas voluptuosidades te fueron robadas, todas las ternuras que te habían inspirado se desvanecieron. He aquí, amado mío, la conjetura que hacen todos los que nos conocen, no yo sola. Es menos una suposición personal que un pensamiento general, menos un sentimiento personal que un rumor extendido en el público. ¡Quisiera Dios que fuera falso y que tu amor encontrara contra él buenos defensores! Mi dolor se aliviaría un poco. Quiera Dios que yo pueda encontrar razones que, al excusarte, cubrieran de cierta forma la bajeza de mi corazón. Considera, te lo suplico, el objeto de mi súplica. ¡ te parecerá tan mínimo, tan fácil de satisfacer! Dado que me veo frustrada de tu presencia, por lo menos el afectuoso lenguaje de una carta (las palabras te cuestan tan poco) me devuelva tu dulce imagen. En vano puedo aguardar un acto generoso por tu parte, cuando te muestras tan avaro de palabras. Yo creía, hasta ahora, haber adquirido algunos méritos a tus ojos, habiéndolo hecho todo por ti, y no perseverando más que para obedecerte. Sólo una orden tuya, y no sentimientos de piedad me hicieron entregarme, en la primera juventud, a los rigores de la vida monástica. ¡Si por eso no he adquirido un mérito nuevo ante tus ojos, juzga la vanidad de mi sacrificio! No espero recompensa divina, porque no fue el amor a Dios quien me impulsó. Yo te seguí al claustro ¿Qué digo?, te precedí. Se podría creer que el recuerdo de la mujer de Lot volviéndose hacia atrás te impulsó a hacerme vestir el hábito antes que tú y a ligarme a Dios por la profesión antes de hacerlo tú. Lo confieso, esta desconfianza, la única que has demostrado ante mis ojos, me ha hecho sufrir profundamente y me ha cubierto de vergüenza. Dios sabe que, a una palabra tuya, yo te habría seguido, te habría seguido sin dudar hasta la residencia misma de Vulcano. Mi corazón me ha abandonado, él vive contigo. Sin ti, él no puede estar en ninguna parte. Te lo ruego ¡haz que esté bien contigo! Lo estaré si te haya propicio, si tú le devuelves ternura por ternura, poco por mucho, palabras por actos. ¡Quisiera Dios, amado mío, que tuvieras menos confianza en mi amor y conocieras la inquietud! Pero cuando más he hecho para reforzar tu sentimiento de seguridad, más he debido sufrir tu negligencia. Recuerda, te lo suplico, lo que he hecho, y considera todo lo que me debes. Mientras gozaba contigo, las voluptuosidades de la carne, pude dudar de mi misma: ¿actuaba así por amor o por simple concupiscencia? Pero hoy el desenlace de esta aventura demuestra cuales fueron desde el principio, mis sentimientos. Me he prohibido todo placer a fin de obedecer tu voluntad. No me he reservado nada, sino que me he dado toda a ti. Observa que iniquidad concediendo al menos a quien te merece lo más; rechazando todo, cuando te sería muy fácil darle lo poco que te pido. En el nombre del Dios mismo al que te has consagrado, te conjuro a devolverme tu presencia, en la medida en que te sea posible, enviándome algunas palabras de consuelo. Hazlo por lo menos para que, alimentada por esa ayuda, pueda dedicarme con más celo al servicio divino. Cuando antiguamente me requerías para los placeres temporales, me abrumabas a cartas, tus canciones ponían continuamente en labios de todos el nombre de Heloísa. Las plazas públicas, las casa privadas lo escuchaban. Sería más justo excitarme hoy al amor de Dios que haberlo hecho antes por amor al placer. Considera, te lo suplico, la deuda que tienes hacia mí; presta oído a mis ruegos. Termino con una palabra esta larga carta: adiós, mi único.
NOTES:
[1] Había entonces en París una joven llamada Heloísa, sobrina de un tal canónigo Fulberto.[…] Ella era bastante bonita y la extensión de su cultura la convertía en una mujer excepcional. Los conocimientos literarios son tan raros entre las personas de su sexo, que ella ejercía una irresistible atracción, y su fama ya era conocida en el reino. a Historia Calamitatum. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001. Pàg 50-51 [2] DRONKE, Peter. Las Escritoras de la Edad Media, Barcelona : Crítica, 1995. Pàg 159
[3] A su señor o, mejor, su padre; A su esposo o, mejor, su hermano; Su servidora o, mejor, su hija; Su esposa o, mejor su hermana; a Abelardo, de Heloísa. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001 Pàg. 91 4 Tú solo, y no otro, tú solo, que eres la única causa de mi dolor me podrás ofrecer la gracia del consuelo, tú solo, que me has entristecido, podrías devolverme la alegría, o al menos aliviar la pena. Tú solo me lo debes, pues ciegamente cumplí todos tus deseos al punto que tuve el coraje de perderme a mi misma, a orden tuya, por no poder decidirme a oponerte la menor resistencia. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001. Pàg. 95 [5] Henos aquí a todas reducidas a desesperar de tu vida misma y a guardar, con el corazón tembloroso y el pecho sobresaltado, la noticia de tu asesinato. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001. Pàg. 92 [6] Considera, te lo suplico, el objeto de mi súplica. ¡ te parecerá tan mínimo, tan fácil de satisfacer! Dado que me veo frustrada de tu presencia, por lo menos el afectuoso lenguaje de una carta (las palabras te cuestan tan poco) me devuelva tu dulce imagen. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001. Pàg. 98 [7] Sin pensar en las demás pesa la deuda que tienes conmigo: quizá cumplirás con más celo los deberes que tienes hacia mí (que solo me di a ti), que aquellos que debes a la comunidad de las mujeres piadosas. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001. Pàg. 94
[8] ¿Qué rey, qué filósofo podía igualar tu gloria? ¿Quién, me preguntó, cuando tú aparecías en público, no acudía a mirarte, y cuando te alejabas no te seguía con los ojos estirando el cuello? ¿Qué mujer casada, qué joven no te deseaba cuando estabas ausente, no ardía cuando estabas allí? ¿Qué reina, qué gran dama no ha envidiado mis alegrías y mi lecho? Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001.Pàg. 97 [9] Te probé, de ese modo, que tú reinabas como único dueño sobre mi alma como sobre mi cuerpo. Dios es testigo, nunca he buscado en ti más que a ti mismo. Eras tú únicamente lo que yo deseba, no lo que te pertenecía o lo que representabas, no esperaba ni matrimonio ni conveniencias materiales, no pensaba ni en mi placer ni en mis deseos; no traté más que satisfacer los tuyos. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum, Palma de Mallorca : Olañeta, 2001.Pàg 95 [10] CICERO, M.T. De amicitia. Text llatí amb la traducció literal i literària i notes històriques per Valentín García Yebra. Madrid : Gredos, cop. 1975. cap.VI pàg 86. [11] El título de esposa parece más sagrado y más fuerte; sin embargo, el de amiga me ha resultado siempre más dulce. Habría querido, permíteme decirlo, el de concubina y el de meretriz por cuanto me parecía que al humillarte más aumentaba mis títulos a tu reconocimiento y dañaba menos la gloria de tu genio. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum.Palma de Mallorca : Olañeta, 2001. Pàg. 95-96
[12] No es extraño que en las cartas de Heloísa no haya ni una sola referencia al hijo, ni un ápice de ternura por el pequeño, que fue confiado a su familia paterna. Es el profundo enamoramiento por Abelardo el que da cohesión a la personalidad de Heloísa. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001. Pàg. 11 [13] OSSANDÓN, Juan Carlos, Abelardo y Eloísa: Drama filosófico. Revista Philosophica, Dialnet, Biblioteca Digital.Pàg.2-4 [14] Yo he pecado gravemente, tú lo sabes; sin embargo, de manera inocente. El crimen está en la intención, más que en el acto. La justicia pesa el sentimiento, no el gesto. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001.Pàg. 97 [15] DUBY, Georges, Damas del siglo XII. Eloísa, Leonor, Iseo y algunas otras. Barcelona : Altaya, cop. 1997. A Eloísa. Pàg 81. [16] (Referint-se a la congregació de monges del Paràclit) Está formada por mujeres, su sexo es débil; su debilidad no se limita sólo a su joven edad. A : Consolatio, primera carta de Heloísa a Abelardo. Cartas de Abelardo y Heloísa ; Historia calamitatum. Palma de Mallorca : Olañeta, 2001.Pàg. 94
[17] MARTINO, Giulio de i BRUZZESE, Marina. Las filósofas. Las mujeres protagonistas en la historia del pensamiento. Ed. Cátedra. Col. Feminismos. Instituto de la Mujer, Universitat de València. Pàg. 69. |