Potser la psicosi que envolta arribar als quaranta fa que recordi aquelles manifestacions on lluitava per unes idees convençut de canviar a un món millor. Per molt que pugin dir-me que mai hem de rendir-nos, hi ha lluites impossibles de guanyar, i aquesta n’és una. Sembla que esborrar la memòria no és només cosa de pel·lícules de ciència ficció. No fa falta màquines connectades al nostre cervell; simplement el pas del temps combinat amb unes dosis de futbol o “Sálvames” poden deixar les neurones en estat catatònic.

El tarannà del poble és molt bàsic i la manipulació “dels de dalt” és pràcticament perfecte i calculada. Semblava fa uns mesos amb les manifestacions dels indignats que per fi faríem sentir la nostra veu, però, què s’ha aconseguit?. Per uns moments els polítics van tenir por d’una rebel·lió a les urnes, però res: “mismo perro, con distinto collar”.

A vegades em faig preguntes que no goso dir-les per por a semblar ignorant (doncs a la classe de “mates” estava malalt), però, en comptes de retallar sous i pujar impostos, no seria millor baixar els porno-sous de polítics, diputats, senadors, alcaldes...; treure pensions vitalícies d’escàndol... no sé, potser he dit una bejenada, ja que no sembla un punt important com per manifestar-nos... en fi... Jordi que marxes d’estudi, tornem a la memòria del poble:

Ja ningú recorda quantes setmanes, la premsa, ens bombardejava amb el cas Millet, fent créixer la nostra indignació. I les ajudes de l’Estat als bancs?. I el cas del president de Caixa Galícia?. I... en definitiva, tots els casos vergonyosos de corrupció?. Quant temps trigarem a oblidar-nos del Troyano&Co.?.

Totes, però totes aquestes notícies han servit per fer tertúlies de bar que desapareixen quan algú diu: “Ep!, que comença el partit!”.

Jordi Porta Palou