aMartorell.com

L�App cultural de l�Ajuntament de Martorell   
Pàgina principal >> Societat >> LA CONCESSIÓ DEL SUFRAGI FEMENÍ, UN LLARG RECORREGUT
Noticia

LA CONCESSIÓ DEL SUFRAGI FEMENÍ, UN LLARG RECORREGUT

Associació Dones Progressistes de Martorell
07/02/2011

Comparteix
VOT

Gemma Jiménez Subiñas, historiadora.


LA CONCESSIÓ DEL SUFRAGI FEMENÍ, UN LLARG RECORREGUT.
EL CAS D’ESTATS UNITS D’AMÈRICA I DE GRAN BRETANYA.


La lluita pel vot constitueix una de les manifestacions més significatives dels moviments feministes que van conduir les dones tant d’Europa com d’Amèrica del Nord a organitzar-se per assolir l’emancipació del seu gènere des de mitjans del segle XIX a través de la petició del dret al sufragi femení. Per a totes aquestes dones, no només es tractava d’aconseguir el dret al sufragi de manera exclusiva, sinó de batallar per la igualtat jurídica i pel dret a l’educació, al treball i a l’administració dels seus propis béns. Cadascun d’aquests propòsits, però, dins l’era del liberalisme burgès, únicament podien ser aconseguits mitjançant la plena participació política a les institucions parlamentàries i, per aquest motiu, s’iniciaren les formacions de nombroses associacions sufragistes que constitueixen la imatge més combativa, tot i que no la única, del feminisme.

Els feminismes, però, en qualsevol dels casos han de ser estudiats i interpretats segons un marc contextual i històric que comprèn dos factors que cal tenir necessàriament en compte: l’espai i el temps. Amb aquesta afirmació es pretén aclarir que el procés de reivindicació femenina pel sufragi no va ser ni casual ni espontani, sinó que una multitud de factors econòmics, polítics, socials, culturals, religiosos etc. van haver de concórrer per a que les dones es qüestionessin el seu rol de gènere en tant que mares, filles o esposes, relegades a la llar i a la domesticitat i denunciessin l’estat d’inferioritat i subjugació en què es trobaven elaborant propostes per a canviar la seva complicada situació en les quals, en algunes ocasions es contemplava el reclam pel dret al vot.

És precís aclarir, prèviament, que els idearis feministes han estat plantejats transversalment, des de múltiples experiències, des de diversos modes, des de diferents ideologies i des de nombroses perspectives socials, culturals o polítiques al llarg del temps. Per tant, és cert que una de les moltes reivindicacions feministes contempla el dret a la concessió del sufragi femení, però “feminisme” en cap cas constitueix un sinònim d’aquest, sinó que els feminismes, independentment de la reivindicació del vot, dels partits polítics i de les associacions o organitzacions pro sufragistes, també s’han desenvolupat a partir d’una consciència femenina tant individual com col•lectiva a partir de les tradicions culturals, llocs de treball comuns, condicions laborals o defensa, reelaboració i reinterpretació del seu rol social sense necessàriament reivindicar l’accés a les urnes.

De fet, una visió ahistòrica preconcebuda d’entendre el feminisme pot conduir a excloure de la categoria feminista a dones que es defensaven per sí mateixes com a tal. D’aquest mode, si entenguéssim que el feminisme històric hagués d’englobar forçosament la demanda del sufragi femení i dels drets polítics, molts altres moviments de lluita per assolir determinats drets de les dones quedarien totalment exclosos de la definició de feminismes , fet que constituiria, segons el meu parer, un greu error.

El sufragisme va aparèixer com una forma d’enquadrament de dones de totes les classes socials, independentment de les seves diferents ideologies i objectius. Malgrat els seus múltiples punts de vista i línies d’acció diverses, coincidien en almenys un fet: reclamar el dret a la participació política que contemplava com a gran requisit el vot per així reformar la legislació i els costums que des de sempre havien perjudicat les dones. En aquest breu estudi, per tant, es pretén analitzar alguns casos concrets de moviments feministes individualistes endegats per dones de classe mitjana tant a Estats Units com a Gran Bretanya que van lluitar pel vot, en contraposició als moviments feministes col•lectius de dones obreres, com el que vam tractar en el cas de les dones fourieristes espanyoles.

El camí per assolir el vot femení va ser ardu i feixuc, ple d’entrebancs que endarrerien la seva consolidació. Si la Revolució Francesa va suposar un primer impuls per a reivindicar la millora de la posició de la dona , les Revolucions Industrials crearen la cojuntura necessària pel desenvolupament i la consolidació dels moviments feministes fonamentalment a través de l’experiència i l’aprenentatge d’aquestes dones transgressores. El nou món industrial contemporani serví per assentar un discurs de gènere basat en infinits mecanismes de subalternitat encarregats de garantir la permanència i la perpetuïtat de la desigualtat i la subordinació de les dones respecte els homes. A partir d’aquests mecanismes es justificava el discurs de la domesticitat pel qual les dones quedaven relegades a l’àmbit domèstic i se les atribuïa la única identitat i funció de mares i esposes, assentant d’aquest mode, les fronteres entre els espais públics que restaven sota clar monopoli masculí i l’àmbit privat de prerrogativa clarament femenina. De forma paral•lela al desenvolupament industrial i al liberalisme econòmic, l’home es consolidà com a única figura pública, i per tant també com a ciutadà, treballador i cap de família a més de proveïdor de l’economia familiar i únic subjecte polític. La dona es trobava en una clara situació de dependència, sense la possibilitat de gaudir de cap tipus de dret civil o polític, a més de patir restriccions respecte l’accés a la propietat, a l’herència, a l’educació, al desenvolupament de professions i al treball assalariat. La seva presència als espais públics estava limitada i a la vegada subsistia una subjugació legal de la dona casada respecte el seu marit. Amb la manca de drets polítics, les dones van veure negats els seus drets civils a causa de l’existència d’un sistema jurídic que regulava el comportament femení i incorporava l’exercici del poder patriarcal efectuat a través de l’Estat, que discriminava obertament a totes les dones independentment de la seva classe social. A partir d’aquestes negacions dels drets de les dones i de la seva invisibilitat i exclusió dins el sistema patriarcal, moltes dones generaren dinàmiques socials que van qüestionar i renegociar les limitacions de les imposades normes del seu gènere.

Les dones dels Estats Units aviat varen adonar-se de la seva condició d’esclaves a l’observar que la Declaració d’Independència de 1776 havia estat elaborada per i per a homes exclusivament, negant la inclusió de la dona dins el seu concepte d’igualtat, llibertat i felicitat, fet que la negava com a “indivídua” de la nació. La Declaració no es referia als homes en el sentit d’humanitat sinó a “mankind”, és a dir, a homes blancs de procedència anglosaxona, preferentment protestants, educats i adinerats . La població negra, la indígena i les dones no posseïen existència legal. Aquesta última tenia un estatus curiós dins els nous Estats Units d’Amèrica; era ciutadana però sense veu ni vot. Al reconèixer el poder del patriarcat segons aquesta experiència, les dones nordamericanes van ser capaces de reinterpretar i reelaborar la seva condició llançant-se a la recerca de l’emancipació femenina i del dret a exercir la seva participació a les urnes.

La Guerra d’Independència (1776-1781), al concedir a l’home americà el paper de ciutadà, va propiciar la clausura de les dones a les llars. La sobreabundància de temps lliure de les dones nordamericanes de classe mitjana va ser decisiva perquè es qüestionessin el seu rol i la seva precària situació. Primerament s’encarregaren de lluitar amb la ploma a la mà exposant que la seva inferioritat procedia de la seva manca d’educació , d’aquest mode les dones blanques van anar guanyant de mica en mica l’accés al saber i a la cultura a través de l’escolarització i van entendre que elles també posseïen un paper decisiu en tant que mares responsables de la Nació. La pràctica religiosa protestant també facilità aquest procés, ja que promovia la lectura directa i la interpretació de les Sagrades Escriptures sense excloure ningú, a més de fomentar l’individualisme. Aquest nou plantejament juntament amb la campanya de revifament de la fe protestant (Great Awaking) van ser fonamentals perquè moltes dones responguessin activament, perdent la seva imposada timidesa. Aquests episodis en la vida d’algunes dones, - entre elles la d’Elizabeth Cady Stanton a la qual estudiarem amb deteniment- , constituirien una experiència decisiva que més endavant utilitzarien per intentar millorar el món organitzant-se mitjançant la creació d’associacions de caire feminista.

El moviment abolicionista va ésser crucial per a les dones blanques nordamericanes en la formació d’una identitat feminista, doncs la majoria eren mares, germanes i esposes dels terratinents i des de la seva situació privilegiada de classe, comprovaren de ben a prop els maltractaments que patien els esclaus i, paral•lelament, varen observar que elles a penes podien protestar davant d’aquesta situació. No totes les dones blanques, però, van silenciar les seves veus davant aquestes flagrants injustícies, i les germanes Angelina i Sarah Grimké o Lucretia Mott en constitueixen tres grans exemples, a l’equiparar la situació de la dona amb la de l’esclau, veient que ambdós grups patien unes limitacions realment similars i en crear societats per eradicar l’esclavatge. Així l’emancipació dels esclaus negres es va anar convertint en una lluita per la llibertat de la dona i d’aquesta manera, la mobilització femenina contra l’esclavatge provocà la familiarització d’estratègies de combat i de resistència que no trigaren a aplicar a la seva pròpia lluita.

El dia 12 de juny de 1840 es va celebrar a Londres la Convenció Mundial contra l’esclavatge. Els seus organitzadors varen convidar als delegats de totes les societats abolicionistes sense especificar el sexe dels possibles assistents i sense tenir en compte que moltes eren formades per dones. Després de moltes hores de discussió les dones, que havien arribat de diversos indrets llunyans i que havien creuat l’Atlàntic per acudir-hi, quedaren excloses de la convenció per una majoria abrumadora. Les dones assistents, entre les quals es trobaven Lucretia Mott i Elizabeth Cady Stanton, que durant aquells dies celebrava la seva lluna de mel, no van tenir més remei que escoltar la convenció darrera d’un cortinatge, quedant totalment excloses de l’acte. Per a Stanton i Mott aquest episodi constituí un vertader aprenentatge en la causa femenina i determinaren que quan tornessin als Estats Units celebrarien una convenció per a discutir els drets de la dona on podrien assistir tant homes com dones. Vuit anys més tard, l’any 1848, les dues amigues es tornaren a reunir per a posar en pràctica, amb l’ajut d’altres dones, la seva decisió a la capella metodista de Sèneca Falls, a l’estat de Nova York durant els dies 19 i 20 de juliol. Basant-se, doncs, en la Declaració d’Independència escrita per T. Jefferson on es manifesta el desig de les colònies nordamericanes de desvinculació amb la metròpoli –Gran Bretanya - qualificant-la de dèspota i tirana , Stanton transcriurà els principis d’aquesta Declaració gairebé punt per punt introduïnt variacions per elaborar un text que resumiria les peticions de les dones : La Declaració de Sentiments de Sèneca Falls. Inicialment, on Jefferson afirma “Sostenim com a certesa manifesta que tots els homes van ser creats per igual [...], Stanton inclou també a les dones especificant “[...] que tots els homes i totes les dones van ser creats per igual ” i continua seguint el mateix patró de Jefferson al pronunciar divuit motius de queixa, establint una clara equivalència entre la metròpoli i el seu monarca Jordi III i el gènere masculí. Perseguint la felicitat i el reconeixement de la igualtat entre els dos sexes, el text manifestava en forma de denúncia la deplorable condició de la dona casada sempre sotmesa als designis del marit, el monopoli masculí de les feines lucratives, l’exclusió femenina de nombroses professions, la negació a l’accés del sacerdoci a l’Església, l’existència d’un codi moral sexual diferenciat per homes i dones, la destrucció de la confiança i autoestima del gènere femení, la seva degradació social i religiosa, la mort civil i la carència de drets de la dona casada i la privació de la dona en el dret ciutadà del vot.

Les dones, acompanyades gairebé totes dels seus marits, van arribar a Sèneca Falls a primera hora del matí del 19 de juliol de 1848. A diferència de l’actitud que van prendre els organitzadors de la convenció contra l’esclavatge de Londres vers les dones, Stanton i Mott, que només havien convocat a dones durant el primer dia de la seva Convenció, no van ser capaces de negar l’entrada als homes que venien amb les seves esposes. El text col•lectiu de la Declaració de Sentiments de Sèneca Falls va ser signat per seixanta-vuit dones i trenta-dos homes expressant una filosofia feminista de la història que denunciava els abusos exercits per l’home vers la dona. Tots els punts assenyalats varen ser votats per unanimitat excepte un que va dividir als presents: el dret al sufragi femení, presentat i defensat fermament per Stanton . No obstant, es va incloure entre les resolucions de Sèneca Falls, convertint-lo en un dels primers al•legats polítics col•lectius a favor de la concessió del sufragi com a principi fonamental de la ciutadania femenina.

Després de les dues jornades en les que se celebrà la Convenció a Sèneca Falls, Stanton va veure en Susan B Anthony una aliada per a demandar l’accés de la dona a les urnes. Juntes elaboraren discursos, presentaren signatures i crearen lligues i associacions exigint els drets civils i polítics de tots els ciutadans de descendència africana i de totes les dones.

Tot i que finalment Stanton i Anthony van haver d’unificar-se amb altres associacions per obtenir allò que pretenien, l’any 1913 les dones havien aconseguit el sufragi tansols en nou dels trenta-sis estats que conformaven els Estats Units (Wyoming, Colorado, Utah, Idaho, Washington, California, Oregón, Kansas i Arizona), i tot i que foren victòries escasses, van alertar l’oposició sobre el “perill” que representava el poder polític de la dona. Carrie Chapman Catt s’erigirà com a successora de Susan B. Anthony en la presidència de la National American Woman Suffrage Association (NAWSA). Catt no va poder preveure l’entrada del Estats Units a la Primera Guerra Mundial ni la radicalització del partit dirigit per Alice Paul, National Woman’s Party, que van contribuir a accelerar la victòria de les dones en l’assoliment del sufragi.
L’any 1917 North Dakota, Ohio, Indiana, Rhode Island, Nebraska, Michigan, Nova York i Arkansas concediren el vot a la dona. Entre l’any 1919 i el 1920 i després d’un llarg camí de desacords, tots els estats que conformaven els Estats Units , inclosos els conservadors del sud i de l’est van aprovar finalment el dret al sufragi femení.

A Anglaterra, el procés de demanda de l’accés femení a les urnes va ser igualment complicat. La Revolució Nordamericana va proporcionar a Europa, via Gran Bretanya, els primers aires de llibertat femenina. La jacobina anglesa Mary Wollstoncraft va ser una pionera del moviment feminista. La seva obra, Vindicación de los derechos de la mujer publicada l’any 1792 constitueix un compendi d’arguments feministes aplicant els principis il•lustrats en un discurs liberal que reivindicava els drets de les dones. Una de les pioneres en el reclam del dret femení al vot fou la també anglesa Mary Smith Stannore; la seva argumentació era ben clara i coherent. Afirmava que si la dona pagava impostos també tenia dret a exercir la seva participació política, doncs si era considerada ciutadana en benefici de l’estat també havia de ser-ho en benefici propi. L’any 1832 la maniobra masclista es reflectí clarament a través de la “Reform Act”, que excloïa la dona en tot allò referent al dret públic. L’economista i polític John Stuart Mill, aportant recolzament en la causa femenina treballà per derogar aquesta “Reform Act” tot i que no ho aconseguirà, i juntament amb Henry Fawcett demanaren l’obtenció del vot sense distincions sexuals. Durant els primers temps, el moviment sufragista femení es caracteritzà pel seu constitucionalisme i se’l coneix amb el nom de sufragisme moderat. Aviat moltes dones i alguns homes s’uniren en favor d’aquest, i entre les personalitats del sufragisme constitucional cal destacar a Lidia Becker i Millicent Garret Fawcett. El fracàs de les campanyes constitucionalistes propiciaren una alternativa sufragista dura i militant, que trencava els esquemes tradicionals d’una conducta de gènere de dones refinades pertanyents a la classe burgesa. Dins aquesta nova alternativa radical de les conegudes “suffragettes” cal destacar la figura d’Emmeline Pankhurst, , que serà una de les principals figures dins el moviment d’emancipació de la dona a Anglaterra i una de les fundadores del moviment sufragista a Europa.

“Les paraules en els fets” era un dels lemes d’Emmeline Pankhurst Goulden. Ja en la seva infància a Manchester va entrar en contacte amb les idees revolucionàries d’igualtat entre homes i dones davant la llei. El seu pare participava activament en el moviment per l’eradicació de l’esclavatge i la seva mare lluitava per l’assoliment del sufragi femení. Conscients de les capacitats de la jove Emmeline, els seus pares la van recolzar en la seva formació i l’enviaren a l’École Normale de París perquè gaudís d’una immillorable educació. Als vint anys va contraure matrimoni amb l’advocat Richard Marsden Pankhurst, que defensava la igualtat de drets entre homes i dones i impulsà una llei d’ enmienda????? Per a que les solteres i casades tinguéssin dret a votar a les eleccions locals. Emmeline i Richard tingueren quatre fills, Christabel, Sylvia, Frank i Adele. Emmeline pertanyia amb el seu espòs al Partit Laborista i l’any 1903, després de la mort de Richard, fundà la Unió Social i Política de Dones (WSPU) i intentà reclutar a les dones de classe obrera a la lluita pel vot. Amb la lluita endegada per la impulsadora del sufragisme radical – Emmeline Pankhurst- les seves filles Christabel i Sylvia (aquesta última més dedicada a la causa de les dones obreres) i Emmeline Pethik-Lawrence el sufragisme radical esdevení una plataforma de gran ressonància tant política com social.

Les seves tàctiques militants varen consistir en l’obstaculització de mettings polítics, desordre públic – llançament de tomàquets i pedres a domicilis de polítics, sabotatge i incendi d’establiments - i refús de pagar multes. El 13 d’octubre de 1905 Christabel Pankhurst i Annie de Kenney van assistir a una reunió a Londres per escoltar al ministre britànic Edward Grey. Quan aquest últim va prendre la paraula les dues noies van començar a cridar “La llibertat de governar passa pel dret al vot de les dones?” Quan les dones van negar-se a deixar de cridar els membres de la reunió van avisar la policia per a fer-les fora. Christabel i Annie no van voler fer-ho, per aquest motiu foren colpejades per un policia i arrestades i denunciades per desordre públic i desobediència vers les autoritats. Com que les dues dones es negaren a pagar la multa, varen ser engarjolades. Al reclamar la categoria de presoneres polítiques van convertir l’empresonament en motiu d’adhesió política i social a favor de la seva causa. Aquest cas suposà un fet mai vist fins aleshores: per primera vegada a Gran Bretanya les dones havien utilitzat la violència en una temptativa de fer-se amb el vot. Aquesta estratègia fou la primera però no la única, cal esmentar la marxa de Westminster de 1906 que tindrà una conseqüència idèntica a la de Pankhurst i de Kenney. Un altre cas conegut és el que es produí el 18 de novembre de 1910, en una congregació de dones i homes al Parlament aquesta jornada passà a ser coneguda com a Divendres Negre per la brutal i inesperada repressió de la policia vers les dones. La brutalitat del tracte oficial vers les dones generà una indignació generalitzada i una onada de simpatia vers la causa sufragista.

La radicalització dels actes de les suffragettes varen provocar el seu empresonament i al generalitzar-se les detencions es van produir escenes multitudinàries adscrivint-se a la causa sufragista des del recolzament. Davant la negativa de ser reconegudes presoneres polítiques optaren per dur a terme vagues de fam que varen ser respostes per l’autoritat mitjançant l’alimentació forçada. La indignació pública davant aquesta brutalitat fou repensada pel govern que promulgà la llei del Gat i del Ratolí, segons la qual quan una dona (ratolí), a conseqüència de la vaga de fam es trobés en perill de mort seria alliberada a la força per l’autoritat (el gat) però un cop recuperades serien de nou detingudes i engarjolades.

Aquestes accions violentes juntament amb la determinant decisió d’Emily Wilding de perdre la vida per la causa sufragista conduïren a la societat britànica a replantejar-se la gravetat del problema i abans de la Primera Guerra Mundial, l’agudització de les accions radicals de les suffragettes obligaren als polítics a reconsiderar la petició del sufragi femení.

L’any 1915 les suffragettes pactaran una treva per a recolzar Gran Bretanya davant el conflicte bèl•lic i el diari que publicaven “The Suffragette” canviarà el seu títol a “The Britannia” per a poder “servir al rei, al país i a la llibertat”. Al cap de dos anys, quan encara no havia finalitzat la Gran Guerra, Emmeline i Christabel Pankhurst formaren el Partit de les Dones. En el seu programa incloïen : la lluita contra Alemanya, el racionament dràstic d’aliments, la creació de cuines comunals, la igualtat de salari en treballs idèntics, lleis iguals d’unió i divorci, la igualtat de drets i oportunitats al servei públic, els drets iguals del pare i la mare sobre els fills menors i un sistema de drets per la maternitat.

Amb la finalització del conflicte el sufragi fou replantejat pels polítics com un reconeixement als mèrits per la dedicació de les dones a Gran Bretanya durant la guerra i l’any 1918 el vot femení fou concedit tot i que restringit a les dones majors de trenta anys amb un nivell econòmic elevat. Emmeline viatjà a Estats Units i Canadà i quan tornà a Gran Bretanya s’afilià al Partit Conservador convertint-se en candidata per Londres. Emmeline morí a aquesta ciutat el 14 de juny de 1928, poques setmanes després que s’atorgués el dret al sufragi universal femení, veient el seu somni fet realitat.

Hem constatat doncs, en aquest petit anàlisi sobre el llarg camí per aconseguir el sufragi femení universal en els casos nordamericà i britànic, però és moment de preguntar-nos realment com es pot explicar la resistència que durant tant de temps es va enfrontar i oposar a aquest dret. Hem observat amb anterioritat que a la dona des de sempre se li havia negat la categoria d’individu lliure amb autonomia d’actuació pròpia així com els atributs necessaris per a poder accedir a la categoria de ciutadana. La continua exclusió del gènere femení en l’àmbit públic s’argumentava des de la lògica de les suposades aptituds naturals femenines per a la vida domèstica a través d’una suposada diferència sexual de naturalesa universal que incapacitava la dona físicament i intel•lectualment per exercir determinades activitats (política, educació , treball assalariat, religió etc.). Aquesta lògica apel•lava al maternalisme i als rols socials i polítics diferents entre els dos sexes, fet que es convertí en la justificació de la negació dels drets socials i polítics femenins i, per tant, també del vot.

Molts homes i bastants dones estaven convençuts de que qüestionar obertament el prototip femení d’àngel i reina de la llar i guardiana de la moralitat produiria incerteses respecte el futur de la institució familiar i de la seva capacitat com a reproductora del sistema social. De fet, fou la percepció del sufragisme com una amenaça a la família, als valors culturals tradicionals i a l’ordre social el que impedí la seva acceptació social.

Les precursores del moviment feminista i especialment les sufragistes, van haver d’enfrontar-se amb seriosos problemes. La societat de l’època les acusava de ser poc femenines i moltes vegades s’havia arribat a afirmar que el que pretenien era renunciar a la seva naturalesa de dones per a convertir-se en homes. D’aquesta manera, els antisufragistes al•legaven que el sufragi femení comportaria la masculinització de les dones i l’abandonament de les seves obligacions socials i familiars, a més d’afavorir el llibertinatge sexual. En el seu repertori d’arguments figurava també la suposada naturalesa histèrica de les dones com a impediment per a participar en política.

Malgrat els entrebancs que van haver d’enfrontar les dones que lluitaven pel dret al sufragi femení mai varen desistir. La seva reivindicació no es limitava simplement a la demanda del vot, sinó que, amb la seva rebel•lió varen aconseguir qüestionar els valors de gènere dominants i la separació de la vida pública i privada dins el sistema patriarcal. La seva capacitat d’argumentar que els valors generats per les dones dins el sistema domèstic era crucial perquè es produís una reforma general dins la societat va atraure les dones de classe treballadora en l’adhesió a la causa sufragista. A més els contactes i les influències internacionals jugaren un paper important en la creació i consolidació dels moviments feministes en molts països. Les feministes de diferents indrets van prestar especial atenció al progrés dels moviments feministes arreu del món, considerant que perseguien essencialment els mateixos objectius que elles. Per aquest motiu aviat s’afanyaren per a organitzar congressos internacionals promoguts per dones franceses, suïsses, alemanyes, nordamericanes, angleses, espanyoles, noruegues, finlandeses, canadenques, índies, sueques, australianes, búlgares, gregues, belgues, hongareses, austríaques, belgues, sèrbies, russes, daneses, africanes, italianes o portugueses.

Malgrat la diversitat d’ideologies, procedències i religions aquestes dones intercanviaren les seves opinions i punts de vista per a poder dedicar-se per complet a la causa femenina i, en alguns casos per assolir el dret al sufragi femení en aquells països en els quals la dona no tenia encara dret a votar.

Després d’una llarga travessa, el recorregut donà els seus fruits. El sufragi femení poc a poc fou acceptat i tot i que aquells i aquelles que el reivindicaven creien que podrien transformar el món amb el vot, la realitat ens ha ensenyat que no és així doncs no hem aconseguit reformar ni les ideologies ni les institucions que ens governen. La realitat de la condició de la dona ens fa veure que encara queda un llarg camí per aconseguir la plena igualtat i el dret i respecte a la diferència. L’exemple de les dones transgressores que hem analitzat, però també de les que no apareixen en aquest estudi i que també lluitaren per canviar la condició femenina, ens inspira a seguir lluitant perquè les generacions vinents puguin gaudir d’un món millor.

 

 

 

 

 

 

 

 

NOTES

1 -  NASH, Mary (2004) Mujeres en el mundo. Historia retos y movimientos, Alianza Ensayo, Madrid p.69.

2 - DE GOUGES, Olympe (1791) Declaración de los derechos de la mujer y de la ciudadana “Pel manteniment de la força pública y par a les despeses de l’administració, las contribucions de la dona i del home són les mateixes; ella participa en totes les prestacions personals, en totes les tasques penoses, per tant, ha de participar en la distribució de les ocupacions, feines, càrrecs, dignitats i altres activitats” http://clio.rediris.es/n31/derechosmujer.pdf
3 - CONDORCET, Nicolas (1790) Essai sur l’admission des femmes au droit de cité Journal de la Société de 1789, 3 juillet 1790, núm. V. “ […] Algunes d’aquestes violacions han passat desaparcebudes a ulls dels filòsofs i dels legisladors, quan amb gran zel s’ocupaven de redactar els drets comuns dels individus de l’espècie humana […] No han violat tots ells el principi de la igualtat de drets al privar, amb tanta irreflexió, a la meitat del gènere humà de concórrer a la formació de lleis, és a dir, excloent a les dones del dret de ciutadania”
4 - OZIEBLO, Bárbara (1996) Un siglo de lucha: La consecución del voto femenino en los Estados Unidos. Biblioteca de estudios sobre la mujer. Servicio de publicaciones Diputación Provincial de Málaga. p.28

5 - ¿Cómo puede la mujer todavía consentir, en silencio, la falsedad de su posición actual? ¿Cómo puede contemplar con calma el bárbaro código de leyes que gobiernan su existencia civil y política? ¿ Cómo puede suscribir con devoción una teología que la convierte en víctima consciente de la voluntad del otro, siempre sujeta a la triple cadena que le imponen el hombre, el cura y la ley? […] Elizabeth Cady Stanton, Susan B Anthony i Matilda Joslyn Gage Eds. History of Woman Suffrage, Vol. 1, 1848-1861, Arno Press, New York 1969, p.860

6 - Entre les dones encarregades de lluitar per l’educació femenina als Estats Units en aquest període cal destacar a: Judith Sargent Murray, Frances Wright, Emma Hart Willard, Margaret Fuller, Catherine Beecher, Mary Lyon o Prudence Crandall entre d’altres
“Les dones han de sentir una afinitat especial amb la de l’home negre, doncs, a l’igual que ell, han estat acusades d’inferioritat intel•lectual i l’hen negat els privilegis d’una educació liberal”. Angelina Emily Grimké, An Appeal to the Women of the Nominally Free States a : EVANS S, (1989) Born for Liberty: A History of Women in America, The Free Press, New York p.80

7 - La Declaración de la Independencia a :AA.VV (1993) La Declaración de la Independencia/ La Declaración de Séneca Falls (texto bilingüe), Universidad de León. Taller de Estudios Norteamericanos pp. 56-65

8 - Declaración de Sentimientos Séneca Falls, Nueva York a : AA.VV (1993)La Declaración de la Independencia/ La Declaración de Séneca Falls (texto bilingüe), Universidad de León. Taller de Estudios Norteamericanos pp. 68-79

9 - “La qüestió que vull sotmetre’ls francament en aquesta ocasió és la individualitat de cada ànima humana; la nostra idea protestant, el dret a la consciència i a la opinió individual. […] Els seus drets (els de la dona) són utilitzar totes les seves facultats a favor de la seva pròpia seguretat i felicitat. Si la considerem com a ciudadana, com a membre d’una nació ha de tenir els mateixos drets que els altres membres segons els principis fonamentals del nostre govern. Els seus drets i deures són també els mateixos: la felicitat i el desenvolupament individual. » Discurs de Cady Stanton l’any 1892 essent líder de la National American Woman’s Suffrage Association (NAWSA).

10 - NASH, Mary (2004) Mujeres en el mundo. Historia, retos y movimientos. Alianza Ensayo, Madrid p.84.

11 - l’any 1863 creen la Woman’s National Loyal League

12 - l’any 1869 stanton i anthony creen la National Woman Suffrage Association que s’haurà d’unificar l’any 1890 a la American Woman Suffrage Assotiation creada per Lucy Stone I Henry Blackwell. La unió d’ambdues sera coneguda com a NAWSA (National American Woman Suffrage Association).
 

13 - “ Al lluitar pels drets de la dona, el meu argument principal es basa en aquest principi fonamental: si no se la prepara amb educació perquè esdevingui companya de l’home, es detindrà el progrés del coneixement i la virtut” WOLLSTONCRAFT, Mary (1994) Vindicación de los derechos de la mujer. Ed. Isabel Burdiel, Cátedra, Instituto de la Mujer, Madrid. p.109.
“in the name of British women’s equality of political right and duty, and also as a pledge of devotion to the nation of which we’re privileged to be members”/” En nom de la igualtat dels drets i obligacions politiques de les dones britàniques i també com a compromis de devoció a la nació en la qual tenim el privilegi de ser members” Fawcett Papers, De Mrs Pankhurst a Mrs Badley, 4 octubre de 1915 a: MORGAN David, (1975) Suffragists and Liberals. The politics of Woman Suffrage in Britain. Basil Blackwell, Oxford p.136-137
 

14 - “Nosaltres, els estudiants a baix firmants, considerem que els resultats de la barreja de sexes a la mateixa classe poden ésser bastant desagradables. És molt probable que els professors se sentin cohIbits davant la presència de dones i no puguin referir-se a certs fets necessaris de forma explícita i clara. La presència de dones joves com a espectadores de la sala d’operacions és una ofensa als nostres instints i sentiments naturals, i està destinada a destruir aquests sentiments de respecte i admiració que tot home sent vers l’altre sexe. Aquests sentiments constitueixen un signe de civilització i refinement” Estudiants de medicina de l’hospital de Middlesex (Londres) 1861 protestant davant la possible presència d’una dona estudiant.

“ A més de la seva salut relativament dèbil, la seva santa funció de mare i el seu pudor l’impedeixen (a la dona) asistir a les reunions electorals, a les assemblees sorolloses i a les lluites fervents. No ha estat el legislador el que a disposat aquesta manera de ser de la dona, ha estat la naturalesa … La qüestió doncs, no es refereix tant a la seva major o menor capacitat per l’exercici dels drets polítics sinó que versa en que si gaudeix d’aquests drets pot esdevenir un perill per a la familia i per a elles mateixes. La llar les pertany i la dona pertany a la llar: allí és on posseixen, si no la igualtat, almenys l’equivalència dels drets i de les funcions. El seu dret consisteix en ser honrada pel seu marit, obeïda pels seus fills i servidors; la seva funció s’estén a administrar els interessos domèstics, a asociar-se a la fortuna del seu espòs, a contribuir amb ell a la direcció moral de la seva familia, a educar els seus fills i fer-los homes. D’altra banda l’exercici dels dret polítics privaria les dones del temps necessari per atendre els deures propis del seu sexe… Des d’aquest instant en que la igualtat de drets polítics existís a la família, entre l’espòs i l’esposa, seria fàcil que desaparegués l’harmonia si cadascun dels esposos, en les lluites electorals, milités en camps diferents, donant-se l’espectacle poc edificant d’apropar-se a les urnes si la dona portés una papereta blanca i el seu marit una vermella […] i en tornar a casa un tingui el rostre pintat d’alegria del triomf i l’altre la tristesa de haver estat vençut » FERNÁNDEZ, Raimundo. Consideraciones historico-críticas acerca del sufragio universal como órgano de representación política en las sociedades modernas, 1889. Memorias de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas TV Madrid.

15 - Un exemple anecdòtic és el que patí Emmeline Pankhurst quan pronunciava un discurs i una veu masculina la va interrompre a crits : - Señora, ¿Le gustaría ser un hombre? I ella va respondre : - No, ¿y a usted? I va seguir el seu sermó sense donar-li la menor importància a l’assumpte. a : MELGAR, Luis Tomás (2002) Antología del ingenio. Libsa, Madrid. p.185
EVANS, R.J (1980) Los movimentos de emancipación de la mujer en Europa, América y Australasia, Siglo XXI, Madrid. pp. 291-299.

16 - A continuació apareixen algunes de les dates i dels països on es concedí el dret al sufragi femení: Nova Zelanda 1893, Austràlia 1901, Finlàndia 1906, Noruega 1913, Dinamarca 1915, Gran Bretanya 1918 (+30 anys) i 1928 universal, Alemanya 1918,Països Baixos 1918, Polònia 1918, Rússia 1918, Àustria 1918, Bèlgica 1919,Estats Units 1920, República Txeca 1920, Eslovàquia 1920, Suècia 1921, Espanya 1931,França 1945, Itàlia 1945, Grècia 1952,Suïssa 1974.

BIBLIOGRAFIA

 

- AA.VV (1969) History of Woman Suffrage, Vol. 1, 1848-1861, Arno Press, New York.


- AA.VV (1993) La Declaración de la Independencia/ La Declaración de Séneca Falls (texto bilingüe), Universidad de León. Taller de Estudios Norteamericanos.


- AGUADO, Ana : Construcción de la ciudadanía, género y culturas políticas, XIII Coloquio internacional de la AEIHM. La Historia de las mujeres: Perspectivas actuales. Barcelona. http://www.aeihm.org/events/XIIICol/Sesion7/Ana%20Aguado.pdf


- EVANS, R.J (1980) Los movimentos de emancipación de la mujer en Europa, América y Australasia, Siglo XXI, Madrid.


- EVANS, S (1989) Born for Liberty: A History of Women in America, The Free Press, New York.


- FERNÁNDEZ, Raimundo. Consideraciones historico-críticas acerca del sufragio universal como órgano de representación política en las sociedades modernas, 1889. Memorias de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas TV Madrid.


- MELGAR, Luis Tomás (2002) Antología del ingenio. Libsa, Madrid.


- MORGAN David, (1975) Suffragists and Liberals. The politics of Woman Suffrage in Britain. Basil Blackwell, Oxford.


- NASH, Mary (2004) Mujeres en el mundo. Historia retos y movimientos, Alianza Ensayo, Madrid

 

- MARTÍN-GAMERO, Amalia (1975) Antología del feminismo, Alianza Madrid.


OZIEBLO, Bárbara (1996) Un siglo de lucha: La consecución del voto femenino en los Estados Unidos. Biblioteca de estudios sobre la mujer. Servicio de publicaciones Diputación Provincial de Málaga.


- PANKHURST Emmeline (1913) Why We Are Militant (A Speech in New Cork, October 21st, 1913. a: NASH, Mary (2007) Materials d’història contemporània. Identitats i trajectòries històriques de les dones. Debats. Universitat de Barcelona.


- ROIG, M (1989) A través de la prensa. La mujer en la historia. Instituto de la Mujer, Madrid.


- WOLLSTONCRAFT, Mary (1994) Vindicación de los derechos de la mujer. Ed.

MÉS IMATGES

CAMPOAMOR
VOTES

[ Fer comentari ]

Andrea
11/01/2017
22:00

m'ha servit de ajuda el teu escrit, i a més està molt ben explicat! ho he pogut entendre millor i rapid que en altres webs. Moltes gràcies!

Andrea
11/01/2017
22:02

m'ha servit de ajuda el teu escrit, i a més està molt ben explicat! ho he pogut entendre millor i rapid que en altres webs. Moltes gràcies!

[ Fer comentari ]

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 178.33.167.39  
Nom
Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
 
Quins caràcters hi veus?
 
>> Publicar comentari >>         
 

Maig2017

DlDmDcDjDvDsDg
01020304050607
08091011121314
15161718192021
22232425262728
29303101020304

Activitats recomanades:



Llegir més














acpg

acpg





  Un producte de:

www.aMartorell.com