El motiu pel qual vam iniciar aquest projecte va ser el fort creixement de la comunitat immigrant al barri. Com a conseqüència d’aquest creixement es va anar creant un neguit envers aquest col·lectiu i el que l’envolta. Aleshores, des de l’associació de veïns/es del Pla es va plantejar afrontar aquest nou repte, creant un espai de diàleg i d’intercanvi cultural, a més de donar a les persones nouvingudes eines per desenvolupar-se socialment en aquest nou context cultural. L’eina principal del projecte i de treball amb les persones nouvingudes és la llengua, que esdevé l’eix transversal i bàsic de la comunicació i la convivència social.

1.OPCIONS IDEOLÒGIQUES I EDUCATIVES:

1.1. Educació integral

Els valors humans esdevenen una de les finalitats educatives prioritàries. Per poder treballar aquests valors tenim com a punt de referència la definició d’educació integral: educació és el procés de maduració de la persona en tots els aspectes de la seva personalitat (físics, mentals i afectius), adreçat a prendre consciència del món que l’envolta i a comprometre’s en la transformació vers una societat més solidària, integrada en el medi natural, més igualitària, més participativa, més acollidora.

1.2. Educació afectiva

L’àmbit de l’afectivitat, és a dir, tot allò que implica la maduració de les actituds, dels interessos i dels valors humans, ocupa un espai important. La llengua és, doncs, un marc idoni per treballar l’equilibri emocional de la persona, la seva capacitat de superar les frustracions, d’acceptar-se i d’estimar-se, de relacionar-se amb els altres, de fer amistats diverses, de compartir esforços i alegries, d’aprendre a ser autònom i fer realitat els petits somnis.

La llengua és, també, un marc on oferir, a les persones, la possibilitat d’interioritzar valors humans i aplicar-los al grup d’iguals, sempre heterogeni i dinàmic. És un espai de descoberta de la solidaritat, la justícia, un espai on descobrir el que és realment important i interessant.

 1.3. Educació intel·lectual o mental

L’aprenentatge de la llengua no només es basa en aprendre la gramàtica, sinó que la llengua ha de poder elevar el nivell cultural de les persones de la manera més natural i significativa, ha d’obrir els horitzons mentals perquè siguin capaços de comprendre un món i una societat molt complexos.

1.4. Educació per la salut

L’augment de la qualitat de vida experimentat les darreres dècades ha aportat també un augment de la cultura sanitària de la població. Han millorat els hàbits d’higiene i alimentació, la valoració i la pràctica de l’exercici físic...; però també han aparegut nous riscos o se n’han agreujat d’altres que mantenen la persona enemistada amb ella mateixa, amb el seu cos i amb les seves possibilitats. Per altra banda, hi ha el ritme frenètic de la societat urbana, lligat al mode de vida competitiu, de consum compulsiu. La persona ha oblidat com descansar i com distribuir el seu esforç físic i psíquic.

A més a més, la mateixa cultura del consum aboca a l’abús de l’alcohol, del tabac; a l’experimentació amb altres tipus de drogues, i també als desordres en l’alimentació: aliments molt concentrats, molt artificials o perjudicials per a la salut.

Finalment, la vida sedentària estimulada per la televisió disminueix la capacitat de la persona de gaudir del moviment del cos, de l’aire lliure, de les relacions humanes i, per tant, del benestar físic i mental.

L’educació per la salut en el marc de la llengua ha d’afavorir la reconciliació amb les necessitats i possibilitats del cos i la ment, l’autoconeixement i la capacitat per prevenir riscos i les malalties i per gaudir al màxim de la plenitud de l’ésser humà.

1.5. Educació per la identitat cultural

No és possible educar sense consolidar la identitat cultural de les persones i dels pobles, és a dir, sense reforçar-ne la imatge, les arrels, la història i l’autoestima. Fins i tot per poder establir llaços de cooperació i fraternitat amb altres cultures, per respectar profundament les relacions interculturals i gaudir-ne, és imprescindible sentir-se identificat amb un poble, una societat, un entorn concret.

Els Països Catalans són, doncs, un element definitori important en el nostre concepte educatiu. L’estimació vers el poble es concreta en la identificació amb la llengua; en el reconeixement del paisatge, de la riquesa social, cultural i econòmica, i en una actitud crítica, responsable i activa vers tot allò que no funciona i que ha de millorar.

Els Països Catalans combinen diversitat i estabilitat des de molt punts de vista. Al llarg de la història, i com a poble mediterrani obert i permeable, les catalanes i els catalans han interioritzat aquesta diversitat com a valor humà que els identifica, i, a la pràctica, el país representa per les persones un gran camp d’aprenentatges on es troba de tot. Com a nació, però, els Països Catalans han vist trepitjats, durant molt de temps, els seus drets fonamentals i ha hagut de lluitar durament per preservar la seva identitat. Actualment no es pot baixar la guàrdia, perquè, com en tots els pobles petits, les cultures dominants tendeixen a engolir i homogeneïtzar tot allò que s’escapa del seu patró.

És important, doncs, que, al llarg del procés educatiu, les persones se sentin catalanes i que aquesta experiència de respecte a la pròpia identitat els ajudi també a apreciar altres procedències i cultures, així com a la inversa.

1.6. Educació per la participació i la democràcia

El desenvolupament de les democràcies i de l’estat de benestar ha lliscat, de vegades, cap a una inhibició de les responsabilitats dels ciutadans i de les ciutadanes quan l’única aportació d’aquests s’ha concretat en el vot. La cultura del consum i la llei del mínim esforç encara ha accentuat més aquesta actitud passiva i dependent.

 El gran parany per als ciutadans i les ciutadanes és, precisament, la comoditat relativa de l’actitud d’inhibició en comparació amb la incomoditat i el risc de les actituds d’iniciativa i corresponsabilització.

Els valors democràtics es basen en una concepció de la persona com a treballadora activa de la democràcia, és a dir, com a ciutadana integrada i interessada en el món que l’envolta i col·laboradora en tot allò que pot comportar la millora de la vida social. En aquest context, cal recuperar el valor del treball, posat en crisi a partir de l’atur estructural, omplint-lo de contingut social: potser no hi haurà, en un futur, treball productiu clàssic per a tothom; però és evident que hi ha molta feina a fer en tots els àmbits, moltes “ocupacions socialment útils” i que en una gran part tenen a veure amb el mode de vida i el benestar de la població i l’estabilitat de la democràcia.

En aquest sentit, l’associacionisme i els moviments socials representen un antídot contra l’acomodació i la delegació de responsabilitats. Són espais de servei públic de la iniciativa ciutadana, on es donen respostes actives i solidàries a les necessitats socials.

Per això, hem d’educar per a una vida activa com a ciutadans i ciutadanes responsables i compromeses amb el seu entorn.

1.7. Educació per la interculturalitat i la solidaritat

Les diferències entre els països del nord i els països del sud són cada cop més abismals, fins al punt que es fa difícil veure-hi una sortida global: el benestar dels uns és possible a partir de l’empobriment dels altres.

El model de creixement de la societat occidental es basa en la competitivitat difícil d’harmonitzar amb la solidaritat i amb el pensament global.

L’etnocentrisme representa, en relació amb la societat, el mateix que l’egoisme respecte a les relacions personals: la convicció que allò que és diferent representa una amenaça, un risc, un obstacle. També representa creure’s el melic del món, prendre la pròpia societat i la pròpia cultura com un monument immòbil, com l’únic punt de referència fiable i oblidar que tota cultura és mestissatge i és enriquiment. Com a conseqüència, l’etnocentrisme alimenta rancúnia i menyspreu o, com a mínim, desconfiança vers els diferents i afavoreix la concepció que “només podem estimar allò que s’assembla a nosaltres”.

La situació actual al nostre país presenta alguns elements nous respecte a altres moments: l’augment de la immigració estrangera i dels brots de racisme en un context de crisi econòmica i de valors. Si els i les immigrants palesen, alhora, pobresa i esvaniment, el racisme esdevé rebuig als desheretats i als que recorden, només per la seva presència, que la misèria no ha desaparegut del món.

Les persones del nostre país, el racisme els cau molt a prop. Les situacions dels col·lectius gitanos, magrebins, negres, entre d’altres, posen de  manifest una convivència complicada, viscuda intensament en els si de les famílies i dels barris.

Els infants exterioritzen la influència d’actituds racistes en el rebuig irracional a la diversitat i en la repetició mecànica dels prejudicis transmesos pels adults.

És, doncs, més urgent que mai intervenir educativament, però, sobretot també, des de tots els àmbits possibles (ajuntament, associacions, al carrer, etc.) per desenvolupar el valor de la fraternitat i la interculturalitat enfront del tancament i l’etnocentrisme. La fraternitat és l’amistat ampla i flexible, l’amistat del “tots i totes”, l’amistat convivència que trenca l’etnocentrisme i se situa clarament en una dimensió intercultural.

1.8. Educació ambiental

La Terra és un tresor i això no és prou palès en el marc de la cultura urbana, una mica tancada i emmirallada.

La majoria coneixen i discriminen correctament models d’automòbils, marques de pastissets o anuncis de la televisió, però ignoren quins són els arbres del seu carrer i quins els ocells que els sobrevolen; no identifiquen les muntanyes més properes ni els tipus de verdures dels conreus pròxims a l’autopista. Tots i totes plegades ens hem acostumat a viure prescindint del coneixement de la natura i de les possibilitats de gaudir que aquesta ens ofereix.

Al costat d’aquesta brutal ignorància, cada dia constatem que el medi ambient no coneix fronteres i que allò que passa ben lluny ens pot afectar tard o d’hora aquí mateix. La lògica que la Terra és un patrimoni col·lectiu, unitari i global, demostra que no és possible resoldre les coses amb una òptica estreta. La idea de pensar globalment i actuar localment esdevé una estratègia no solament ecològica, sinó també solidària amb els països més deprimits (als quals s’espolia, des del nord, el seu patrimoni natural) i amb les generacions futures que hauran d’heretar el planeta.

En la darrera dècada ha crescut la sensibilització de la població a partir, molt sovint, de la por als desastres que hem patit darrerament i que ens han impressionat fortament. Aquesta sensibilització, sens dubte, positiva, obre les portes a un canvi gradual de comportament. Cada dia és més forta la consciència que la Terra és un tresor fràgil que s’ha de protegir, amenaçat per un model de creixement que entén el progrés i la felicitat humana com a sinònims de productivisme i d’escalada de confort a partir del consum “irracional”. Cada cop es necessita més per viure bé, per tant, cada cop s’ha de produir més.

La gran contradicció és precisament aquest augment de consciència al costat d’uns hàbits de vida i de consum que ens influeixen negativament. Costa molt canviar els hàbits de comportament i les actituds, sobretot a l’hora d’autoidentificar-se cadascú com a responsable.

Però els infants i els joves tenen tot el dret d’heretar una Terra sense contaminació ni destrucció, una Terra per gaudir, una Terra que fa, de cada generació i de cada individu, un membre de la família humana.

Per això és d’una importància vital que l’aprenentatge de la llengua i cultura catalana també permeti una autèntica educació ambiental, adreçada a descobrir la natura com a tresor i el canvi d’hàbits de comportament com a estratègia imprescindible per conservar-lo.

 1.9. Educació no sexista

Les persones han de descobrir la persona com a tal, amb independència del gènere; han de descobrir l’amistat possible entre homes i dones sense tenyir-la de submissió o de poder; han de desplegar valors humans positius tant si es tracta de valors culturalment atribuïts als homes (valor, coratge, esperit de risc i d’aventura...) com si es tracta de valors culturalment atribuïts a les dones (generositat, sensibilitat, tendresa, sentit estètic, resistència...), perquè, com a valors positius, els uns i els altres esdevenen pautes de conducta imprescindibles en el moment actual.

1.10. Educació per la integració de les marginacions i les disminucions

La dualització progressiva  de la societat del mercat total comporta deixar fora de joc totes aquelles persones que, per motius econòmics, culturals, de limitacions físiques o intel·lectuals, no es poden integrar en un sistema cada cop més elitista i competitiu.

La història ens demostra que, quan s’assoleixen reptes concrets d’igualtat d’oportunitats (per exemple, l’escolarització pública), la societat cerca altres àmbits de selecció i discriminació. No n’hi ha prou, doncs, a facilitar l’accés als béns culturals, al treball, a la sanitat..., per aconseguir un clima social de convivència i harmonia. Tot això és necessari i alhora insuficient si no s’acompanya d’un canvi d’actitud en les persones.

La diversitat social demana una resposta activa en la construcció de la convivència i les relacions entre les persones, sigui quina sigui la seva procedència, cultura, religió o poder adquisitiu.

Les persones han de ser capaces de desplegar la seva capacitat afectiva vers altres persones que porten una vida diferent, parlen una altra llengua, mengen altres coses, tenen altres problemes o no arriben a assolir els mateixos objectius.

1.11. Educació per la relació intergeneracional

Les persones han d’aprendre a conviure i a relacionar-se amb gent que no és de la seva edat (de diferents generacions), que parla diferent, que té una mobilitat, unes afeccions i unes prioritats diferents. Hem d’afavorir l’establiment de lligams d’afectivitat que enriquiran els uns i els altres.

Viure i conviure amb la gent, reconvertir l’isolament en convivència, estrenar noves fórmules d’amistat intergeneracional, són reptes que cal assumir amb responsabilitat.

1.12. Educació per la pau

El concepte de pau avui encara dominant és un concepte de “pau negativa”. És a dir, un concepte de pau que es defineix simplement per “l’absència de guerra”. Segons aquest punt de vista, pau és el que hi ha quan no hi ha guerra i aspectes com la violència, l’explotació, les injustícies, la marginació, la discriminació, etc., no són qüestionats. Però de la mateixa manera que salut no és estrictament absència de malaltia, pau no és solament absència de guerra. La “pau negativa” és un concepte caduc que cal substituir pel concepte molt més ric de “pau positiva”. La pau positiva és un concepte globalitzador que n’integra d’altres, com: el desenvolupament dels pobles en harmonia amb el medi ambient, la democràcia, el desarmament, la defensa dels Drets Humans i el rebuig conseqüent a tota forma de racisme i alienació, etc.

L’educació per la pau forma part de l’educació dels valors humans, però posseeix la força globalitzadora d’integrar el conjunt dels valors humans sota una proposta de transformació social.

L’educació per la pau treballa els valors més individuals de les persones (l’autoestima, el control de l’agressivitat, les relacions interpersonals), però alhora els transcendeix, perquè qüestiona també el model de societat.

Des d’aquest punt de vista, l’educació per la pau és educació transformadora i no es limita a perseguir unes relacions interpersonals més afectuoses a partir de la millora de les habilitats comunicatives o expressives.

L’educació per la pau pot actuar de paradigma educatiu de “les altres educacions” en la mesura que el concepte de pau que treballa és d’un abast ampli i constructiu.

  Marc legal

Com a marc legal hem de tenir present la normativa internacional (ratificada i no ratificada), la normativa estatal, la normativa autonòmica i la normativa local que facin referència a tots aquells aspectes o àmbits en els que treballa el projecte. Tot i així, el document base d’aquest marc legal, i també de la tasca que es porta a terme des del projecte, és la Convenció dels Drets Humans (1948). Tot i així, cal especificar que el projecte es duu a terme des de una associació, per tant, regulada per una llei; i que després, la tasca concreta que es desenvolupa dintre del projecte, està en relació amb la legislació que els diferents estats, i concretament l’estat espanyol, imposa a les persones “estrangeres”.

Pel que fa a la Llei 7/1997 d’associacions, de 18 de juny, aquesta volia donar una regulació específica a les associacions no lucratives que es regien fins aleshores a partir d’una llei de 1964, llei que havia quedat completament obsoleta ja que el paper de les associacions, actualment, en el teixit social és molt diferent. A més, a partir d’aquesta llei podem extreure que les associacions són agrupacions organitzades per persones físiques, regides pels seus propis estatuts per tal d’assolir uns fins no lucratius i d’interès públic o particular. Per adquirir el caràcter de persona jurídica (entitat formada per a la realització de fins col·lectius i permanents dels homes), cal que l’administració li reconegui el seu caràcter d’associació i s’inscrigui en el registre. Els estatuts de l’associació és la norma suprema i el seu contingut està reglamentat per llei. El reglament de règim interior és una normativa funcional que complementa als estatuts. També, la llei dóna llibertat de denominació a les associacions. Els fins o objectius han de ser lícits i clars. El patrimoni el composen les aportacions dels socis fundadors. Per últim, els recursos econòmics són els mitjans per atendre les despeses. També, cal apuntar, que aquesta llei estableix la següent classificació d’associacions: polítiques, sindicals, funcionaris públics, confessionals, d’estudiants, de pares, administratives, de contribuents, de propietaris, d’iniciativa turística, esportives i associacions de veïns. D’altra banda, com queda apuntat anteriorment, però, dintre de l’Estat espanyol predomina una legislació específica per aquelles persones qualificades pels estaments burocràtics i polítics com “estrangeres”. En aquest sentit, les polítiques engegades per l’Estat espanyol han significat una retallada de drets i la creació de categories de persones (ja que els hi corresponen diferents drets i deures). La llei d’estrangeria, ara per ara, retalla molts drets d’aquelles persones que no tenen permís de residència i treball, com per exemple els drets de reunió i manifestació (article 7), d’associació (article 8), de sindicació i vaga (article 11),...

A patir de l’anàlisi del marc legal, es troben diferents paradoxes, com la relacionada amb el dret de reunió i associació:

-         La declaració Universal dels Drets Humans en l’article 20, apartat 1, reconeix que “tota persona té dret a la llibertat de reunió i associació pacífiques”. També, la llei 7/1997 d’associacions en l’article 4, apartat a), declara que poden constituir les associacions persones físiques majors d’edat.

-         En contraposició, la llei d’estrangeria retalla aquest dret a aquelles persones que no tinguin el permís de residència i treball (article 8).

-         Per últim, altres lleis estatals com la constitució espanyola, en l’article 22, l’apartat 1, reconeix el dret d’associació, però no diu res més. De manera que deixa un espai ampli per a diferents interpretacions.

En resum, podem extreure que pel que fa referència al dret d’associació de persones “estrangeres” dintre de l’Estat Espanyol, els diferents textos legals es contradiuen. Tot i que el text d’aplicació és la llei orgànica 8/2000 sobre els drets i llibertats dels estrangers, i, per tant, hi ha una part de la població, que per la seva condició burocràtica, no gaudeix del dret d’associar-se.

En tot cas, cal apuntar que el marc legal només és una variable a tenir present dintre del context educatiu on es desenvolupa el projecte. Els objectius del mateix són els elements que permeten dur a terme les diferents accions educatives, que tenen com a base el respecte als drets humans, en definitiva, que prioritza les persones davant de les lleis estatals on imperen la desigualtat i discursos de la diversitat que amaguen la justificació de la discriminació econòmica i social.

1.OBJECTIUS

-         Aprendre la llengua de la societat acollidora.  

-         Reconèixer les grafies i els sons.

-         Adquirir vocabulari significatiu pel nou entorn social.

-         Aprendre les estructures gramaticals simples i/o complexes de la llengua.

-         Conèixer les regles ortogràfiques, sintàctiques i morfològiques bàsiques de la llengua.

-         Adquirir la màxima autonomia en la comunicació oral i escrita en la nova llengua.

-         Adquirir suficient comprensió lectora.

-         Aconseguir la integració en el nou entorn social de les persones nouvingudes.

-         Conèixer la cultura catalana.

-         Participar de la dinamització comunitària del barri.

-         Construir un espai d’intercanvi cultural.

-         Construir vincles intergeneracionals.

-         Participar de la xarxa social del municipi.

-         Donar les eines necessàries per la total integració de les persones nouvingudes.

-         Utilitzar la llengua com a eix transversal per treballar tots els àmbits de la persona com ésser bio-psico-social.

-         Fer sentir les persones ciutadanes integrades i treballar per la consciència crítica amb l’entorn que l’envolta.

-         Sensibilitzar al nostre entorn immediat de la importància de la convivència i de l’enriquiment del mestissatge.

-         Reafirmar la nostra identitat col·lectiva que ens identifica com a poble: les nostres tradicions, la nostra història, la llengua, la música, les diferents expressions populars i culturals.

-         Pensar globalment i actuar localment; pensar localment i actuar globalment.

-         Treballar la coeducació.

 2.ACTIVITATS I METODOLOGIA

 2.1. Acollida a la persona nouvinguda:

 Es dóna la benvinguda, oferint un espai de confiança. Primer s’escolta la demanda, i s’omple una fitxa d’inscripció (veure annex). Aquesta permet tenir una informació general i un primer contacte amb la persona que fa la demanda. Es dóna informació sobre les diferents activitats que es porten a terme i s’assessora per tal d’optimitzar els nous coneixements. L’assessorament permet donar a conèixer la importància d’aprendre la llengua catalana, però, és la persona, que segons unes necessitats, decideix. Se’ls dóna la guia “Connecta amb Catalunya”, editat per la Generalitat de Catalunya.

2.1.Català I: primer contacte amb la llengua catalana que intenta assolir unes nocions bàsiques com per exemple, reconeixement de les grafies, adquisició de vocabulari bàsic, nivell elemental de comprensió i expressió oral i escrita.

2.3. Català II:

Consolidació del nivell I. Coneixements bàsics d’ortografia i morfologia. Adquisició d’habilitats bàsiques per les construccions sintàctiques. Adquisició d’eines per permetre una major autonomia per l’aprenentatge de la llengua.

2.4. Català III:

Comprensió lectora. Perfeccionament de l’expressió oral i escrita. Adquisició de vocabulari específic i de llenguatge tècnic. Aprofundiment en els coneixements ortogràfics i morfo-sintàctics. Conèixer la realitat que ens envolta i prendre una consciència crítica, utilitzant els mitjans locals de comunicació.

2.5. Castellà I:

Primer contacte amb la llengua castellana que intenta assolir unes nocions bàsiques com per exemple, reconeixement de les grafies, adquisició de vocabulari bàsic, nivell elemental de comprensió i expressió oral i escrita.

2.6. Castellà II:

Consolidació del nivell I. Coneixements bàsics d’ortografia i morfologia. Adquisició

d’habilitats bàsiques per les construccions sintàctiques. Adquisició d’eines per

permetre una major autonomia per l’aprenentatge de la llengua.

2.7. Castellà III:

Comprensió lectora. Perfeccionament de l’expressió oral i escrita. Adquisició de vocabulari específic i de llenguatge tècnic. Aprofundiment en els coneixements ortogràfics i morfo-sintàctics. Conèixer la realitat que ens envolta i prendre una consciència crítica, utilitzant els mitjans locals de comunicació.

2.8. Sortides:

coneixement de l’entorn social i cultural de Martorell. Participació de les activitats i propostes culturals que es fan al municipi. Contacte amb diferents espais i activitats per donar a conèixer una visió àmplia de la nostra cultura.

2.9. Derivacions:

Davant d’una necessitat que no podem cobrir, es deriva a la persona a altres serveis (Àrea d’Immigració de l’Ajuntament, CAP, serveis diversos de l’ajuntament, etc.).

Tot això es possible a una preparació prèvia dels/les educadors/es. Cal programar les sessions i preparar el material didàctic adaptant-lo a les necessitats individuals. D’altra banda, els aprenentatges s’avaluen de forma contínua: ja sigui a partir de l’avaluació proposada en els materials didàctics, o bé, a partir d’activitats avaluatives preparades pels/les educadors/es.

És important oferir uns horaris flexibles, ja que la demanda es molt amplia. És per això, que cal diversificar les sessions en horaris de matí i de tarda.

El funcionament intern de l’equip funciona mitjançant reunions periòdiques en les que es tracten diferents temes.

En l’annex queda especificat el quadre general de programació dels blocs de: gramàtica, lèxic, d’ ortogràfic i fonètica.