Es diu Pep Valls Broquetas; és fill del Valls i de la Teresa, veïns nostres de tota la vida. Ell, en Pep, té una dèria; una dèria de gent gran , malgrat ell és jove: 33 anys. Hem estat valorant si li dèiem dèria, passatemps o hobi; però sigui el que sigui, és una activitat que comporta obligacions diàries i li dóna caràcter: li agreden els cavalls.

En Pep toca molt de pèus a terra, sap el que es fa, conneix les seves limitacions i sap el que pot esperar d’aquesta activitat que forma part cosubstancial de la manera que ha escollit de viure. No ho fa per viure-hi, i té la càrrega emocional justa com per ser això que és: una activitat que l’omple i que l’ajuda a tirar endavant.

El seu primer cavall va ser un piu; un cavall amb taques que li va costar el seus calerons. Al cap de 2 any se’l va vendre -davant un cavall, un ha de tenir un xic de sang freda, diu ell- i això lliga amb el que hem ditg avans de tenir els peus a terra: …a la llarga, aquesta activitat, cal que sigui autosuficient i pugui donar una mica de benefici….

Ara té una eugada: quatre eugues de ventre (per criar) i 3 poltres. No vol cap semental ja que el seu cost podría ser prohibitiu i per una altra raó molt més intel.ligent ja que cerca el semental que millor s’ajusta a les característiques de les seves eugues. Ell prefereix per damunt de qualsevol altra raça a la raza española i amb aquests creuaments intenta millorar els cavalls per seu usats en la doma clàssica.

Quan parlem dels sementals, el su posat esdevé calculador i altament conscient del que té a les mans. Diu que acostuma a demanar l’esperma de cavall a l’exercir espanyol que, a més de tenir una herència contrastada, el cost de l’esperma éstà estipulat segons preus oficials. En ocasions, si així ho creu convenient per les característiques que intenta incorporar a les cries pot usar altres sementals disponibles al mercat; però aquest és un camí que no acostuma a agafar.

Una eugada d’aquesta mena no la té al barri. Viu ha Hostalets de Pierola on té una finca apta i preparada per tenir.la. A més d’espai, aquesta activitat exigeix un gran dispendi econòmic i de temps, que de fet no l’amoïna gaire: el pinso diàri, el veterinari, els sementals, ..etc. Per un clostat compta amb la comprensió de la seva dona i l’ajut inestimable del seu pare que si bé li diu “on t’has posat noi”, per un altre costat l’omple de satisfacció. El fet de viure allí facilita les coses ja que li resulta molt més fàcil fer les tasques del dia a dia.

Quan li preguinto el perquè d’aquesta activitat em fa una referència als seus avis i al seu pare; però aquesta referència no es prou cosistent com per poder dir que li ve d’herència. Em diu que va ser una aposta personal i que des de ben jove la tenia clara i així, quan va tenir el seu primer treball es va comprar el seu primer cavall: el piu. Aquest era un cavall de doma, un cavall per a competir i es va presentar a alguns concursos. L’exigència d’un temps que no tenia i la necessitat d’uns recursos materials i humans per tirar endavant aquest tipus d’espòrt el van convèncer per decantar-se cap els cavalls de cria, que és el que ara fa.

El món de la doma i la competició és prou complicat com per dedicar-hi temps i diners, apart que es tracta d’un món exclusiu amb força interessos. Aquest és el motiu perl que no està integrat a cap associació o entitat i això ho pot fer aquell que té clar el que té i on vol arribar i ell, en Pep, ho té clar per no dir claríssim.

Al nostre barri hi ha gent que pot arribar a sorprendre’ns, oi?