La directora de la Biblioteca Martorell, Mercè Parera, ha escrit el llibre Vides truncades (Círculo Rojo). Recull fragments dels diaris de la Guerra Civil que van escriure els seus dos avis. Parera el presenta aquest dijous, a les 19.30h, a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní i, properament, ho farà a la de casa nostra.

El seu avi matern Gabriel Raspall i Culell (1906-1963) es va incorporar a l’exèrcit republicà el dia 30 d’abril de 1938, mentre que el seu avi patern, Magí Parera i Parera (1907-1993) va ser mobilitzat per anar al front el dia 16 de maig de 1938. En paraules de l’autora, el llibre vol ser un homenatge als seus avantpassats, dues persones bones i honestes que van ser arrancades de la seva llar, de la seva feina i de la seva família per viure en carn pròpia una guerra que mai s’hauria d’haver produït.

Uns relats impregnats d’humanitat al bell mig d’un sense sentit. La seva lectura corprèn pel seu to directe, com a recurs terapèutic necessari per a suportar els esdeveniments als quals es van veure arrossegats els protagonistes.

Vides truncades és el segon llibre de Mercè Parera, directora de la Biblioteca Martorell des de fa 28 anys, des d’en fa tres col·labora al programa literari Martorelletres de Ràdio Martorell, i al 2003 va publicar un recull de poesies del seu avi Gabriel, després d’un intens treball de recopilació, transcripció i correcció, amb edició de l’Ajuntament de Sant Sadurní.

Què expliques a ‘Vides truncades’?

És un homenatge als meus dos avis. Un llibre que recull els diaris de guerra que tots dos van escriure mentre van lluitar al front republicà. Són fets biogràfics que volen ajudar a mantenir la memòria històrica i donar a conèixer tot el què va passar durant la Guerra Civil. La idea d’escriure un llibre la tenia al cap fa molt de temps. Un dia vaig pensar que no em calia cercar altres temes quan tenia tota la matèria prima a casa, els diaris dels meus dos avis.

Com descobreixes els diaris?

Els dos avis van escriure el diari a la part final de la guerra. L’avi Parera se’n sentia orgullós i, quan va tornar del front, es va dedicar a passar-lo a net, potser pensant que algun dia tindria repercussió i seria publicat. El de l’avi Raspall va ser conservat gràcies a la seva mare i a la seva dona, tot i que no li van donar tanta importància.

Són cridats per anar al front a la part final de la guerra?

Són cridats a files l’any 1938, amb només 15 dies de diferència. El diari de l’avi Raspall queda interromput cap al setembre de 1938 perquè el destinen al camp de concentració de Cervera. Creiem que va seguir escrivint el diari, però que es va perdre. El diari de l’avi Parera, en canvi, acaba el 23 de gener de 1939, l’endemà que les tropes franquistes ocupessin Sant Sadurní. Una setmana abans d’acabar la guerra, l’avi Parera va poder fugir del front i amagar-se en unes coves properes a Sant Sadurní.

Com era el dia a dia d’un soldat al bàndol republicà?

Vivien unes condicions infrahumanes, molt tristes i passaven molta gana. L’avi Raspall es queixa que li fan molt mal els peus perquè el fan caminar molt. L’avi Parera va estar destinat com a camiller i veu la mort de molt a prop. Tots dos coincideixen en l’enyorament a les seves famílies, es pregunten què faran els seus fills i quan podran tornar a casa. No sabien mai on estarien l’endemà i com es podrien comunicar amb els seus éssers estimats.

Com se’n surten de la guerra?

Raspall va ser ingressat al camp de concentració de Cervera i allà va caure molt malalt. Un veí de Sant Sadurní, que estava al mateix camp i que va aconseguir sortir-ne, va avisar la família del seu estat de gravetat. La meva àvia va poder aconseguir un aval per treure’l, el va portar a casa i va viure uns quants anys, però sempre marcat per la guerra. Va morir amb només 56 anys. L’avi Parera va tornar a la seva vida de pagès i va poder viure més anys. El vaig poder conèixer, tot i que no li agradava parlar massa de la guerra.

Tots dos tenien similituds. Eren bones persones, treballadors, i els hi agradava escriure poesia. Després de la guerra, van haver de patir una repressió molt forta, únicament per haver tingut uns valors ètics i culturals diferents als del bàndol que va guanyar la guerra. Els meus avis eren molt catalanistes, i defensors de la llengua i la cultura catalana. Tenien por de manifestar el què estimaven i això és molt trist. Salvant les distàncies, ara estem vivint uns fets polítics molt complicats, amb persones a la presó per les seves idees. Una situació que mai haguessin pensat haver de viure i que els hi ha truncat la vida. Per aquest motiu, vaig pensar que era un bon moment per publicar aquest llibre.