“Pompeuitzeu-vos!“. L’escriptor i periodista manresà Genís Sinca va convidar així els martorellencs a fer una immersió en el món del filòleg Pompeu Fabra i a conèixer la seva vessant més humana, a més de l’acadèmica. Sinca el defineix com “el català més important del segle XX, un personatge extraordinari” i la persona que va obrar “un miracle: que el català sigui a dia d’avui una llengua viva”.

‘Pompeu Fabra, el miracle de la ‘ce’ trencada’ va ser el títol de la xerrada organitzada pel Centre de Normalització Lingüística de Ca n’Ametller a la Biblioteca aquest dijous. Una cita per commemorar el 150è aniversari del naixement del filòleg més important del país i difondre vida i obra del creador, entre d’altres, d’una gramàtica i d’unes normes ortogràfiques unificades per a tots els territoris de parla catalana, i un diccionari que va abraçar totes les sensibilitats.

“Fabra no era cap rata de biblioteca”

Però per Sinca, “cada any ha de ser l’any de Pompeu. Tots ens diem Pompeu. És el català més important del segle XX i no l’hem sabut valorar prou”. En destaca que “va obrar el miracle d’unir els territoris al voltant d’un únic sistema lingüístic. I ho va fer de manera molt intel·ligent, amb molt de respecte per les diferents maneres de parlar, les variants lingüístiques”. Per a fer-ho, va recórrer tot el territori: “No era cap rata de biblioteca. Va ser el filòleg que més va caminar i viatjar, un excursionista empedreït que allà on anava es delia per parlar amb la gent i preguntar el nom de les coses, demostrant així la seva estima per la parla”.

El resultat del treball de camp va ser el Diccionari General de la Llengua Catalana del 1932, que va tenir un gran èxit de vendes. Sinca diu que “es va convertir en el diccionari del poble, malgrat l’oposició dels altres acadèmics. Va tenir molts detractors, però la seva força va ser tan aclaparadora que no van poder amb ell”.

Genís Sinca va aprofundir en la vessant més personal de Fabra, la que s’allunya de la imatge “d’estudiós d’americana i corbata” i que el van fer també un “personatge excepcional”. Com a botó de mostra, el moment en el que es va instal·lar a Badalona per prescripció mèdica -la seva tercera filla estava malalta i necessitava l’aire del mar- i el filòleg anava i tornava 2 cops cada dia de casa seva a l’Institut d’Estudis Catalans a bord del tramvia 43. En cada trajecte, no parava de conversar amb el conductor o amb els passatgers per recollir tot el vocabulari que podia. Exemple d’allò que va fer arreu.

I pel que fa a la ‘ce trencada’, símbol de la llengua, Sinca la contextualitzava amb l’arribada de la “revolució fabriana” al món acadèmic: “va regirar de ple el món intel·lectual barceloní quan va entrar a col·laborar a la revista l’Avenç. Fins aleshores, el nom de la publicació s’escrivia amb una lletra c al final. Fabra va aconseguir retitular-la, transformant la lletra c final en una ç. Començaca la revolució de la ‘ce trencada’ i de la llengua.