Presentació de No soc racista, però… de Matthew Tree, aquest dijous a la terrassa de la Biblioteca Martorell. L’escriptor i traductor anglès ha parlat del seu manual imprescindible per reconèixer i combatre el racisme en els altres, però sobretot en un mateix. Un assaig, tan curt com imprescindible, que explica la situació al nostre país i intenta cercar solucions al problema, tot desfent tòpics. Hi ha assistit el regidor de Cultura, Andreu González.

Matthew Tree (Londres, 1958) viu entre Banyoles i Barcelona. Des del 1990 ha publicat més d’una dotzena de títols escrits en català (el seu segon idioma), incloent-hi dues novel·les, un recull de contes, una autobiografia, un road book sobre Catalunya, a més de diversos assajos sobre la religió, el racisme, la feina, la monarquia i la inevitabilitat del procés independentista català.

En anglès ha publicat un recull d’articles i una novel·la, SNUG (2013), traduïda al català més endavant i editada per Columna amb el títol De fora vingueren (2016). Col·labora regularment amb la revista Catalonia Today, el diari El Punt Avui i el programa The Weekly Mag a la Xarxa de Comunicació Local.

Des de fa dues dècades ha fet recitals i xerrades a instituts, presons, biblioteques, museus i alguna universitat arreu del territori. També ha traduït diversos autors en llengua catalana a l’anglès, incloent-hi Jordi Puntí, Màrius Serra, Monika Zgustová, Toni Sala, Maria Barbal i Marta Marín-Dòmine.

Quin era el teu objectiu a l’hora d’escriure aquest llibre?

Volia enfocar-ho des d’un àmbit més personal i fer veure que tots els que hem nascut blancs en una societat majoritàriament blanca correm el perill de guardar certs aspectes racistes, encara que no ho vulguem reconèixer. La idea era evitar enfocar el llibre des d’una perspectiva més política, ja que tots sabem com es tracta el tema del racisme en partits polítics d’extrema dreta.

Al llibre dius que a l’any 2050 comptarem amb més de 200 milions de refugiats climàtics.

Estem en una època de moviments migratoris constants i l’últim que necessitem ara mateix en el planeta és més racisme. Encara queden rastres de racisme en la ment de moltes persones, incloent-me a mi mateix fa uns anys. Això no ens ho podem permetre. D’aquí uns anys, degut al canvi climàtic, viurem les migracions d’éssers humans més grans de tota la humanitat i nosaltres podríem estar entre aquests migrants.

Comentes que les forces d’ordre públic ocupen a Catalunya el segon lloc com a responsables de situacions racistes. Això és cert?

Desafortunadament sí. Els policies tenen una situació difícil, psicològicament parlant: tenen el monopoli de la violència, una autoritat extraordinàriament responsable per sobre de tots aquells que no porten el seu uniforme. Tots aquests factors, en combinació, poden crear una mena de racisme dins d’un determinat grup de policies. Per mi l’exemple més visible és la policia metropolitana de Londres, una de les ciutat més diverses d’Europa i on el 40% de ciutadans no tenen el passaport britànic. Tot i això, el cos policial de la ciutat segueix sent un dels més racistes.

Quina és la actitud que hauríem de prendre davant d’una situació de racisme?

No sabria dir-te exactament. Jo per exemple, quan vaig ser conscient que encara tenia rastres de racisme al meu cap, vaig decidir anar-me’n a Tanzània. No volia anar de safari, sinó anar amb gent del país i conèixer-lo. Anar allà i sentir-me minoritari en un país on la gent blanca gairebé no existeix em va canviar completament el meu punt de vista sobre el racisme. A la setmana d’estar allà vaig començar a veure als pocs blancs que em trobava com una cosa rara. Va ser una teràpia molt interessant i recomanable.

És una manera d’entendre’ls i comprendre millor la situació actual?

Crec que sí. El raper afrocatalà de Banyoles, Daura Mangara, ho explica molt bé al llibre. Diu que la solució al racisme és conèixer la gent, parlar amb ells i descobrir que tenim més coses en comú del que pot semblar al principi. La prova d’això és que les generacions més joves estan acostumades a parlar amb gent de tot arreu i el racisme, gairebé en la majoria de casos, és quasi inexistent.