NOTÍCIA  HISTÒRIA  DE  MARTORELL (3)

BERNAT DE ROSANES, CAVALLER I SENYOR DE

MARTORELL

(MITJAN SEGLE XIII)

Carme Batlle i Gallart

Encara que la meva especialitat és la societat urbana medieval, sobretot la de Barcelona i la de la Seu d’Urgell, per l’amistat d’una martorellenca (Núria Amat García – Presidenta Associació Dones Progressistes de Martorell) m’he deixat portar vers la persona d’un cavaller, que era el senyor del castell de Rosanes i de la vila de Martorell.

Es tracta de Bernat de Rosanes, la família del qual va adoptar el nom del castell des dels inicis del segle XII quan el primer de la nissaga, anomenat Ramon Udalard, rebé la fortalesa en feu dels Castellvell, com a castlà, i la reedificà. Vers 1209 un descendent seu, Ramon de Rosanes, intervé en una disputa per cobrar els delmes de Martorell i després sabem que un Berenguer de Rosanes, potser fill seu, va morir el 10 de gener de 1214, segons ens informa la inscripció del seu sepulcre, on estava enterrat amb la seva dona Guillema. Hi havia esculpit l’escut familiar: una mitja lluna creixent bolcada cap avall i bordura jaquelada. Es trobava sota l’arc del cor de l’església de Santa Maria de Martorell i actualment és al Museu Vicenç Ros.

Més endavant apareix un Guillem, que podria ser fill d’aquesta parella. En efecte, el 1232 Guillem de Rosanes va cedir al seu fill Bernat, no sabem per quin motiu, el castell amb tota la jurisdicció, un mas a Sant Pere d’Abrera, drets a Castellbisbal i a Sant Esteve Sesrovires, tot a la mateixa comarca del Baix Llobregat. Al cap de dos anys ja tractava qüestions econòmiques amb la seva senyora eminent, és a dir Garsenda de Castellvell i de Montcada, de la qual era un dels nombrosos feudataris. Ella, ja vídua de Guillem de Montcada mort a la batalla de Portopí en lluita contra els sarraïns de Mallorca, devia diners a Bernat, entre d’altres, l’any 1233. Són notícies extretes de la història del castell documentada per Pere Català i Roca.

Bernat, el nostre personatge, pertanyia a la petita noblesa, ja que era un cavaller i estava vinculat als poderosos Montcada, sobretot al seu contemporani Gastó de Montcada (1229-1290). Des del punt de vista econòmic, sembla que gaudia d’una situació benestant per uns bons ingressos procedents de les seves possessions. Vivia en un ambient rural, al seu castell -ara dit del Pairet- i també podia residir en un immoble situat a la plaça de la vila de Martorell, segons el cronista Isidre Clopas. Segurament tenia casa a la vila per recollir els impostos o perquè considerava poc comfortable el seu castell, com ja feien la majoria dels nobles en aquesta època. Hi podem afegir que tenia interessos a Barcelona, on potser també posseïa casa o s’estava a la del seu germà Guillem, canonge de la catedral de Barcelona. Possiblement sota la influència del germà, va fer unes deixes a aquesta seu per la salvació de la seva ànima i a honor de Déu i de la Verge Maria, en presència del seu fill Galceran, per després de la seva mort i de l’òbit, també, de la seva muller Elisenda. La donació consistia en la propietat alodial que tenia a Castellvell, de la parròquia de Sant Esteve Sesrovires, i en una altra de situada al castell de Voltrera, de la parròquia de Sant Pere de Breda (26 de juliol de 1256).

Aquí, a la casa de Barcelona, es trobava malalt, però amb plenes facultats i memòria íntegra. Devia sofrir una malaltia greu quan va haver de dictar testament el dia 10 de setembre de 1271, en el qual expressava la voluntat de ser enterrat al cementiri del convent de Santa Caterina dels frares dominics o predicadors; un convent, sobretot l’església, que era una joia de l’art gòtic malauradament desapareguda. De tota manera reconeixia que la seva parròquia era l’església de Santa Maria de Martorell, com era natural pel fet que hi tenia la seva residència, tant el castell com la casa a la plaça de la vila. Considerem que era un home adult perquè tenia una néta monja, com veurem en tractar de la seva família. A més, com a cavaller feudatari del senyor de Castellvell, que en aquesta època era Gastó de Montcada, estava obligat a servir-lo amb tres cavalls armats quan participava en campanyes militars en l’exèrcit reial. Segurament amb cavalls, armes i també amb els vassalls de Martorell l’acompanyà en l’expedició del rei Jaume el Conqueridor en la reconquesta de Múrcia del 1266.

Després d’una vida bastant agitada, Bernat devia morir sens dubte de la malaltia que l’obligà a redactar el testament, en el qual ens informa que del seu matrimoni amb Elisenda, una dona noble de la qual desconeixem la procedència, tenia cinc fills, dues noies que devien ser les grans perquè ja eren casades i amb fills en aquesta època, i tres nois, dos de joves i solters, i un que era frare del convent de Santa Caterina de Barcelona.

Comencem a conèixer la seva família amb el nomenament dels marmessors, mandataris post mortem o executors de les seves darreres voluntats. Designa persones molt properes i familiars de tota confiança, que acostumaven a signar el testament en qualitat de testimonis i com a mostra inequívoca de l’acceptació de la responsabilitat que els havia estat conferida. Són el seu germà Guillem de Rosanes, canonge de la catedral de Barcelona, la seva esposa Elisenda (la qual cosa manifesta la seva estimació perquè no és freqüent el nomenament de dones per a aquesta funció), i el seu nodrit Guillem, és a dir el qui vivia i es criava a casa del testador -era un cosí germà seu, fill natural del difunt oncle Mir de Rosanes i per això anomenat el Bord de Rosanes-. Els encomana una missió transcedental per a tota la família, com és el repartiment dels seus béns, tal com ho trobaran ordenat en aquest testament. Abans de tot els mana que, si es moria sense fer cap més testament, distribuïssin els seus béns mobles i immobles i els seus drets en compliment de les darreres voluntats exposades en aquest document. Com era legal, tenia dret a disposar lliurement dels seus béns, sempre que respectés les limitacions fixades per la llei a fi de salvaguardar els interessos de fills i cònjuge. En funció de les seves possibilitats econòmiques en el moment de determinar el repartiment, havia de fer concordar uns objectius sovint contraposats: destinar una suma de diners considerable a la salvació de l’ànima, concentrar la major part dels béns immobles en mans de l’hereu o repartir-los entre els nois, i assegurar el benestar de la muller i de la resta de descendents mitjançant l’assignació de quantiosos llegats. Així ho fa Bernat.

En primer lloc, com és molt habitual, vol que paguin els seus deutes (podien ser petites quantitats, perquè era normal comprar-ho tot a crèdit, o quantitats més elevades segons el nivell de vida del testador) i que reparin les injúries fetes tal com les trobaran escrites en el seu memorial, i també aquelles altres que es podrien provar mitjançant testimonis, documents legals o altres formes legítimes; és a dir que és un home meticulós i que ho té tot ben preparat perquè és conscient de la gravetat de la malaltia.

Aquí el testador es recorda de l’incompliment per part seva d’unes obligacions idèntiques, i mana pagar dels seus propis béns els deutes contrets i reparar les injúries de familiars difunts: els seus oncles paterns Mir i Berenguer de Rosanes i el seu germà Ramon, tot i que havia rebut patrimoni dels parents difunts per pagar deutes i injúries. Era freqüent que per causes econòmiques i no tant per negligència, els marmessors no complissin les darreres voluntats, que si afectaven institucions laiques o religioses, donaven lloc a reclamacions o plets. En aquest cas Bernat no havia executat fidelment unes obligacions concretes com a marmessor de tres dels seus familiars més propers, i ho volia reparar.

Totes les disposicions esmentades i les posteriors havien de costar molts diners; per això Bernat de Rosanes hi destina cada any 300 sous barcelonesos de tern -es tracta de la moneda establerta per ordre del rei Jaume I el 1258-, i els assigna i obliga fins que tot sigui liquidat, els seus deutes i els dels seus familiars i els seus propis llegats. Aquesta quantitat anual havia de sortir dels seus ingressos procedents de la vila de Martorell, és a dir dels impostos pagats al senyor pels martorellencs quan comerciaven:150 sous, que considerem procedents de la lleuda de Martorell, que gravava les mercaderies que entraven a la vila, sobretot a causa del mercat ( el 1271 no es coneix l’existència de la fira), i 150 més cobrats en la venda del vi del senyor, que sempre era el primer a vendre´l, “el meu vi de Martorell”, diu Bernat en el document. En aquesta disposició queda ben clara la situació de la vila com a entitat feudatària del castell de Rosanes.

Naturalment i en primer lloc, s’ha de pagar el seu enterrament i el sepulcre, que vol bo i honorífic a coneguda dels marmessors, al cementiri del convent de Santa Caterina, on havia professat un dels seus fills, Guillem, com a frare predicador. Era un costum ben arrelat de lliurar un noi a l’Església en cada generació, el més petit, com veiem en aquesta família, ja que un germà del testador estava molt ben col•locat com a canonge de la catedral de Barcelona. Per a la cerimònia de l’enterrament i per al sepulcre, que vol ben fet i honorablement, en el cementiri de Santa Caterina (a l’interior de les capelles de l’església només s’hi podien enterrar els seus constructors o benefactors), destina 30 sous i a més regala 100 sous per l’alimentació dels frares. Són quantitats força elevades si tenim en compte que 1 sou era el preu d’una missa, ja que el capellà celebrant vivia bé durant un dia amb aquesta paga. També era el sou diari d’un soldat armat amb ballesta servint en un vaixell. En canvi, es considerava que una vídua podia viure tot un dia amb 6 diners, que era la meitat d’un sou, perquè suposaven que tenia menys necessitats.

Bernat no dóna detalls de la cerimònia del seu enterrament confiat als marmessors, mentre que alguns barcelonins se’n preocupaven amb meticulositat i volien un bon seguici que anava a càrrec del difunt, i era integrat per pobres vestits per a l’ocasió, i portant ciris, per un cert nombre de clergues amb creus alçades provinents de les esglésies i capelles de la ciutat, i amb repartiment de pa sobre la seva tomba, etc. Sí que es preocupa de la salvació de la seva ànima. Com era normal en el cas de tots els testadors que veien propera la seva mort, s’amoïna per la salut de l’ànima després de confessar-se, i vol obtenir la redempció dels pecats mitjançant el pagament de misses, d’obres de caritat, almoïnes, per tal de reparar injúries i ofenses comeses al llarg de la seva vida, potser de caràcter guerrer ja que era un militar. Per restituir unes accions poc honroses i oblidades destina una suma important: 50 morabatins, que s’han de repartir entre llocs de pietat a canvi de pregàries o misses, a coneguda dels marmessors. Són deixes als refectoris de monestirs i convents de Barcelona perquè els ordes mendicants saberen guanyar-se la confiança de la gent; eren els convents dels predicadors, framenors i clarisses i en menor grau els frares de la Penitència i els mercedaris. Bernat hi pensa i vol protegir centres d’oració propers i un de més llunyà com Santes Creus, religiosos mendicants, captius (potser n’havia vist durant alguna expedició reial), ajudar a casar donzelles, però no es recorda, com ho feien altres testadors contemporanis seus, dels hospitals o dels pobres de la ciutat, dels ponts en construcció o reparació, de Montserrat. El repartiment dels 50 morabatins (moneda d’or o de compte valorada entre 9 i 14 sous en aquesta època) el fa de la manera següent:

-10 sous per al monestir de Santes Creus,
-30 sous a la seva parròquia de Santa Maria de Martorell; i als altars dedicats als sants
Nicolau i Pau, 5 sous,
-2 sous a la catedral de Barcelona,
-10 sous al monestir de monges de Sant Vicenç de Jonqueres, proper a Sabadell,
-20 sous per a l’alimentació dels frares menors o franciscans de Barcelona,
-10 sous per a l’alimentació de les monges clarisses de Sant Damià de Barcelona,
-10 sous per àpats per als frares de la Penitència, de la mateixa ciutat,
-5 sous per a la redempció de captius ( per obra dels frares de la Mercè en tractes amb
els sarraïns del nord d’Àfrica),
-10 sous al monestir de Sant Genís de Rocafort (situat sobre Martorell),
-3 sous a l’església de Castellvell de Rosanes, propera al seu castell i dedicada a Sant
Miquel,
-2 sous a l’església de Sant Esteve Sesrovires -una de les seves possessions-,
-3 sous a la capella de Sant Bartomeu, del pont de Martorell.
 

A continuació Bernat es recorda dels seus familiars més propers i d’unes persones que no podem identificar:

-50 sous a la seva germana Elisenda, monja del monestir de Sant Pere de les Puelles, de
Barcelona,
-80 morabatins al seu fill Guillem, frare de l’orde dels predicadors, en concepte
d’herència i llegítima paterna,
-a Guillem, el seu nodrit i marmessor, el seu mul, la cavalcadura habitual del testador,
amb la sella i el fre, i un mas situat a la parròquia de Sant Pere de Rubí, propietat
alodial (sense cap senyoria per damunt) amb tots els seus drets i pertinences. Si morís
sense fills legítims, el mas ha de tornar a l’hereu del castell de Rosanes. Mentre visqui
pot residir, menjar i rebre vestits en aquest castell. Si no hi vol estar i ni viure-hi, ha de
cobrar 100 sous anuals procedents de les lleudes de Martorell, pagats per l’hereu del
castell a qui corresponien els impostos de la vila.
-50 sous a Blanca, la seva filla, com a suplement de l’herència i de la llegítima paterna a
més del dot, la qual, casada amb Ramon de Papiol, ja va rebre l’esplèndid dot de 850
morabatins.
-30 sous a Elisenda de Papiol, filla de Blanca i monja de Sant Pere de les Puelles.
-20 sous per a cadascuna de les filles de Blanca de Papiol, per quan es casin o entrin en
religió.
-50 sous a Elisenda de Ribes, filla del testador, com a suplement de l’herència i de la
llegitima paterna, a més del dot (es devia casar amb el senyor del castell de Ribes), que
no es precisa.
-20 sous a cadascuna de les filles d’Elisenda quan es casin o entrin en religió.
-20 morabatins d’or a Guillem de Rosanes, el canonge germà seu.
- l’herència del seu fill Galceran consisteix en 50 morabatins, que li pagarà el seu germà
Berenguer, l’alou que té Bernat en el terme de Castellterçol, 1 morabatí censual pagat
d’un censal per Ramon Joan d’Horta, el seu feu i altres drets en el terme de Vallmoll
i el té Bernat pel senyor de Castellvell, i el feu i el dret que té a Sant Pere de Breda per
Ramon de Ribes. Aquí es manifesta la categoria de Bernat, de la petita noblesa, com a
feudatari d’altres nobles.

Els béns cedits a Berenguer, segurament el primogènit, són els més quantiosos pel fet de ser en realitat l’hereu, tot i que no s’esmenta la fòrmula de l’hereu universal. Aquests béns són gairebé tots situats a la comarca: el castell de Rosanes amb els cavallers i les dones senyores que hi ha, amb tots els homes i dones de les terres (fa la distinció entre les dones del castell i les del terme), els seus termes i drets. Hi afegeix el feu que el testador té a la parròquia de Sant Esteve Sesrovires, amb els cavallers i les senyores, els drets i les pertinences, i el mas de Briant, propietat alodial situada a la mateixa parròquia; el dret que té a la parròquia de Sant Andreu d’Aigüestoses (l’antic nom de Sant Andreu de la Barca), tot l’alou i el dret que té en el terme del castell de Voltrera (Abrera) i en el terme del Castellvell de Martorell (ara Castellvell de Rosanes); tot l’alou i altre dret que per ell té en feu Guillem de Torrella en el terme del castell Murere (potser Morera del Priorat); també el feu que té a la parròquia de Sant Vicenç dels Horts, posseït sota el domini del senyor del castell de Cervelló; tot el mas anomenat Daltmirail, que per alou té a la parròquia de Sant Joan de Móra al terme del castell de Gelida, deixant a part 20 sous anuals per a Elisenda, germana seva, monja de Sant Pere, mentre visqui. Institueix Berenguer hereu d’aquests béns enumerats, tot i confirmant l’establiment o institució que ja va fer per a l’església de Santa Maria de Martorell de dos ciris, i la donació feta per a aquest establiment de dues parts, en franc alou, i el dret que tenia en el mas de Bernat Duran de la parròquia de Sant Pere de Breda, segons consta en la carta de donació que ja havia fet temps enrera el testador a favor de la seva parròquia.

Continuen els llegats: destina a Alamanda, filla d’Elisenda de Plegamans, 30 sous que li donaran quan es casi o entri en religió. Són persones que sens dubte estaven relacionades amb el testador, però no precisa en quin grau.

A la senyora Elisenda de Rosanes, la seva esposa, la deixa senyora i potentíssima (torna a manifestar el respecte i la confiança que li tenia) durant tota la seva vida del castell de Rosanes i de tots els seus drets i pertinences, i de tots els altres béns i drets d’ell allà on siguin. No consta una clàusula, molt freqüent en aquests casos, és a dir que li deixa tot mentre visqui però amb la condició que es mantingui casta i no es torni a casar; potser perquè considerava que no ho faria o que ja era gran. Vol que els fills Berenguer i Galceran continuïn vivint amb ella, però si sorgissin discòrdies entre ells, Elisenda tindrà durant tota la seva vida el castell de Rosanes amb tota la seva producció agrària, els animals de llaurar i els menuts (ovelles, cabres, etc.) i la tercera part íntegra de totes les rendes, productes agrícoles i altres i censos i tots els altres drets del castell, dels seus honors, és a dir propietats i possessions d’ell. Reconeix a la senyora Elisenda que va obtenir dels seus béns parafernals, a més del dot, 100 morabatins que ara se li han de pagar dels béns del marit.

També destina a Elisenda una tassa d’argent de les dues tasses que ell té al castell de Rosanes, tots els vestits d’ella i les joies i tot el parament de la seva cambra, la del matrimoni, on hi havia el millor llit de la casa, en general encortinat, caixes per desar la roba de llit i de taula amb altres objectes de valor, tot molt barrejat -com consta en molts inventaris medievals que hem estudiat-; també hi devia haver canelobres per a la il•luminació i potser alguna estora o tapís a la paret.

Per fi, deixa a Blanca, filla seva casada amb Ramon de Papiol, la meitat de totes les sumes que el seu marit deu al testador; l’altra meitat la cedeix, en parts iguals, als fills Berenguer i Galceran. De tota manera reconeix que Ramon de Papiol li ha pagat 150 sous, una part dels deutes esmentats.

En darrer lloc Bernat estableix les substitucions entre els seus fills: en cas de que Berenguer mori sense fills legítims el seu hereu serà el germà Galceran; si és el cas que Galceran mori sense fills legítims, l’hereu serà Berenguer, i si tots dos moren, tot serà per a la seva germana Blanca de Papiol o els seus fills legítims. Si fos el cas que Blanca i els seus fills ho heretessin tot, haurien de pagar a la seva germana Elisenda de Ribes o als seus fills legítims, 500 morabatins, a fi de repartir els béns paterns més equitativament.

Altra vegada el testador insisteix en la reparació dels deutes i les injúries, ja tractats a l’inici del document: vol que totes les quantitats que li deuen a ell, un sarraí seu de nom Çaït, que té en el castell de Rosanes (era normal la possessió d’esclaus durant tota l’Edat mitjana i part de la moderna), la tassa d’argent que té en el dit castell i tot els altres béns mobles, vagin a mans dels marmessors, que ho podran vendre, i dels diners resultants pagaran i restituiran, juntament amb els altres cabals llegats més amunt, tots els seus deutes, les injúries i deixes. Per fi, vol que tot això sigui la seva darrera voluntat, que valgui com a testament o codicils. Aquesta clàusula és seguida de la data, 10 de setembre de 1271, amb les signatures del testador, dels seus fills Berenguer i Galceran, d’Elisenda, l’esposa, que signa com a marmessora. Guillem de Rosanes, el germà canonge, ho subscriu. Signa Guillem, anomenat el Bord de Rosanes. En les signatures de Berenguer i Galceran de Rosanes foren presents, com a testimonis, Guillem de Rosanes, canonge de Barcelona, Jaume d’Olorda i Bernat de Sarrià, també canonges de Barcelona, i el Bord de Rosanes; així mateix foren presents en la signatura de la senyora Elisenda els testimonis esmentats. Era necessària la presència de testimonis en el moment de signar els dos nois, molt joves, i la seva mare, pel fet de ser una dona. Testimonis d’aquestes darreres voluntats foren Guillem de Rosanes, el canonge, Donadeu, prevere, Ramon del Penedès, prevere, mestre Pere d’Illes -devia ser el canonge de la catedral de Barcelona-, Bernat d’Hospital, Berenguer de Gavaresa i Romeu Trobat.

Rubrica el document el Signe de Pere de Ribalta, notari públic de Barcelona, que el va fer escriure i tancar amb unes lletres afegides a la línia 26, on hi ha escrit: castell de Rosanes, el mateix dia i any indicats. Segueixen les signatures autògrafes de tres notaris: Signe de Jaume Maeller, notari. Signe de Bernat de Caderita, notari. Signe de Pere de Terme, notari, que autentifiquen el trasllat.

Altre cop trobem el Signe de Pere de Ribalta, notari públic barceloní, que aquest trasllat fet fidelment de l’original va fer escriure i tancar amb les lletres corregides que indiquem a la nota per no carregar massa el text. El trasllat es va fer al cap d’un any de la mort del testador per algun conflicte relatiu a l’herència perquè sempre sorgeix algun motiu de caire econòmic. Aquí ha de ser pels béns heretats per Galceran de Rosanes, com consta al dors del document, en concret els masos de Puig i uns horts a Castellterçol, i la castlania del castell de Muntanyola (Osona) i el seu terme, que es trobaven sota la senyoria de l’abat del monestir de Santa Maria de l’Estany. Per aquest motiu, en una línia afegida al final de tot del pergamí, consta que el trasllat s’ha de donar a aquest abat si ho diu el canonge Guillem de Rosanes. Com que no ho devia dir, el pergamí encara es conserva a la catedral de Barcelona. Sabem que Galceran de Rosanes havia estat infeudat de la castlania del castell termenat de Muntanyola per l’abat. El 1288 la permutà pels rèdits que percebia el monestir de l’Estany en determinats llocs del Vallès, i aquest canvi fou aprovat per la muller de Galceran, Guillema, i la seva sogra, Dolça de Torrella.

El seu germà Berenguer, que portava el nom del besavi enterrat a la parròquia de Santa Maria de Martorell, va ser un militar molt actiu, al costat del seu senyor, formant part de l’exèrcit reial durant la guerra contra els invasors francesos, vençuts per fi al coll de Panissars. Aleshores perdé un dels tres cavalls armats amb els quals estava obligat a servir (per la pèrdua li foren abonats 1.500 sous). Poc després, el 13 d’abril de 1287, el rei Alfons el Liberal manava al seu tresorer que el recompensés amb dos sarraïns, i ordenava al comte Arnau Roger de Pallars de restituir a Berenguer els béns que li havia pres Ramon d’Anglesola, amb homes armats. El mes de setembre següent el monarca tornava a pagar-li 1.550 sous jaquesos per la pèrdua d’un altre cavall. Potser el senyor de Rosanes va morir en alguna d’aquestes campanyes, solter o almenys sense fills, ja que al cap de molt poc li succeí el seu germà Galceran, com havia disposat el pare en el testament comentat. Aquest sí que va tenir descendència de la seva muller Guillema de Torrella abans de morir, l’any 1300, però ara no ens interessa la història de la família de Rosanes, que té un personatge molt destacat en la política catalana de l’inici del segle XIV.

En resum, el testament de Bernat de Rosanes és un document important per les notícies que dóna sobre la seva família i els seus béns, i sobretot per arribar a conéixer millor una etapa de la història de la vila de Martorell, que a la fi del segle XIII estava reconstruint el seu pont. Totes aquestes notícies tenen més interès pel fet que el Martorell medieval és un lloc força desconegut des del punt de vista històric.

NOTA. Pergamí escrit en lletra gòtica i llengua llatina, de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona (signatura 1-6-3921, mides: 51 x 52 cm.), que és un trasllat de l’original, en estat de conservació bastant deficient, ja que hi manca part de l’angle superior dret i presenta algunes taques grogues; a més, està rebregat. Al peu del document el notari Ribalta fa constar les errades i correccions per assegurar que no ha estat manipulat amb intencions malèvoles: a la línia 7, on està escrit “cementiri”, a la línia 8, on està escrit “casa de Santa Caterina dels frares predicadors de Barcelona”, a la línia 19, on està escrit “deixo a Guillem de Rosanes canonge de Barcelona”, a la línia 20, on està escrit “Mir germà meu 20 morabatins d’or. I deixo a Galceran fill meu per la seva herència i llegítima paterna 500 morabatins que”, a la línia 22, on està escrit “el meu feu i dret que tinc a Sant Pere”, i a la línia 28, on està escrit “Maria”, i amb els afegits a la línia 38, on està escrit “em deuen i”. Per fi consta la data del trasllat, el primer dia de juny de l’any 1272.

Just al final del pergamí, amb lletra diferent i petita està escrit: “Aquest trasllat és de l’abat de l’Estany, però no se li donarà fins que ho digui Guillem de Rosanes, canonge de Barcelona.”

Al dors: “Trasllat del testament de Bernat de Rosanes per raó dels masos del Puig i dels horts de Castellterçol, i per raó de la castlania que teníem per Galceran de Rosanes en el castell i en el terme de Montanyola.”

Aquest treball s’ha pogut realitzat gràcies a la Subvenció Econòmica per part del Patronat de Cultural de l’Ajuntament de Martorell de l'any 2009.

___________________________________________________________

Carme Batlle i Gallart, doctora en Història Medieval per la Universitat de Barcelona, es va formar a l’escola de Jaume Vicens Vives. Ha desenvolupat la seva activitat, sempre dedicada a l’edat mitjana, primer als Museus d’Art de l’Ajuntament (Conservador Tècnic) i després com a professora al Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona. Especialitzada en l’estudi dels nuclis urbans, en els temes de municipi i societat, ha estudiat, i encara estudia, sobretot Barcelona i la Seu d’Urgell en nombroses publicacions, tant llibres com articles i ponències a congressos (uns 200 títols).

Com a membre de la “Commission Internationale pour l’Histoire des Villes” en representació de l’antiga Corona Catalano – Aragonesa, ha contribuït a difondre la nostra història per mitjà de diversos reculls de bibliografia i de síntesi.

Manté una col•laboració continuada en diverses revistes especialitzades des de la seva fundació “Índice Histórico Español”, “Anuario de Estudios Medievales” i “Urgellia”, i també en d’altres.