aMartorell.com

L�App cultural de l�Ajuntament de Martorell   
Pàgina principal >> Articles d'Opinió >> Història de Martorell. Edificis: Església de Santa Margarida
Història de Martorell. Edificis: Església de Santa Margarida
Article realitzat per: Centre d'Estudis Martorellencs

Església de Santa Margarida

 

La romanització de la península va comportar una profunda transformació alhora que es construïen un seguit de ciutats i nuclis de poblament a més d’una important xarxa de camins que les unia. Entre les ciutats cal destacar la de Tarragona i, pel que fa als camins o vies, l’anomenada Via Augusta. El pas d’aquesta per l’actual Martorell (lloc proper a l’Ad Fines romana) és testimoniat per l’obra i l’arc romà del pont del Diable i per les restes del mil·liari descobertes a Santa Margarida. La situació d’Ad Fines es pot calcular gràcies a l’itinerari recollit en els vasos apol·linars. La presència del pont i l’existència d’assentaments d’època romana, així com la situació en la ruta de Barcelona a Tarragona, han de tenir influència en la construcció de l’assentament de Santa Margarida.

 

Les restes romanes que s’hi han detectat fins ara es limiten, però, a petits fragments ceràmics. L’etapa que ocupa de finals del segle IV a l’inici del VI sembla una de les de més vitalitat en la implantació del cristianisme al territori de la Catalunya actual. Ja abans trobem una comunitat cristiana a Tarragona amb el bisbe Sant Fruitós i els diaques Auguri i Eulogi, martiritzats el 259. També entre el 303 i el 311 sabem del martiri de Sant Cugat i de Sant Feliu. Sabem també de l’estreta relació entre l’església hispana i la nord-africana en aquestes dates. La diòcesi de Tarragona es documenta ja el 343 seguida aviat per la de Barcelona. El 516 trobem ja referències als bisbes de Tarragona, Barcelona, Girona, Tortosa, Lleida, Empúries, Vic, Egara i Urgell.

 

És en aquest context d’expansió del cristianisme, segurament dins el segle Vè, que cal situar les restes arqueològiques de la primera església de Santa Margarida i de la necròpolis que l’envolta.

 

L’església paleocristiana

 

Les restes de la primera església identificada a Santa Margarida descriuen un edifici amb una aula rectangular, amb l’entrada al costat de migdia, i amb una capçalera tripartida formada per dues cambres laterals rectangulars i una de central amb planta de ferradura. En el conjunt han estat identificades, dins el que hem de considerar l’època paleocristiana, un total de tres fases, la primera de les quals presenta un contracor. En un segon moment el conjunt és ampliat amb la construcció d’un vestíbul,

amb funcions funeràries, que es construeix al costat de migdia de l’església. L’estudi permet identificar la realització de nombroses transformacions en la disposició interna de l’edifici.

 

Primera necròpolis

 

Simultàniament amb la construcció de l’església o immediatament després, l’espai a l’entorn de l’església, i inclús a l’interior de la cambra nord de la capçalera, es forma una densa necròpolis. Tot i que les tombes presenten una tipologia diversa, majoritàriament corresponen a enterraments amb coberta de tegula a doble vesant. Per la seves característiques constructives i disposició en l’espai, cal pensar en una diferenciació social, a més de la cronològica, en la distribució dels enterraments.

 

L’estudi de les restes antropològiques permet un coneixement acurat no solament de les característiques físiques dels individus, sinó també moltes dades sobre les malalties que ha sofert i les condicions de vida.

 

Període pre-romànic

 

L’excavació de l’església ens ha mostrat com aquesta és utilitzada durant el període pre-romànic. Tot sembla indicar que l’estat de l’edifici era prou satisfactori i res sembla indicar que es produïssin gaires transformacions, tret de les necessàries per adaptar l’espai a les pautes litúrgiques del moment. El forn de fundició descobert, que cronològicament s’adiu amb aquest període, sembla reforçar la idea de la realització d’intervencions a l’edifici. Res sembla indicar, però, que aquest hagués estat afectat de forma notable pels esdeveniments històrics que s’havien succeït. La implantació del feudalisme, especialment des de finals del segle X i durant el segle XI, comportarà una pressió sobre els pagesos que, en molts casos, portarà a aquests a construir les seves cases i els seus graners dins l’espai de les sagreres eclesiàstiques.

 

Aquest fenomen es pot documentar arqueològicament a Santa Margarida, on l’espai de la sagrera és ocupat per cases i sitges per a la conservació del gra, fins i tot a l’interior de l’església, en detriment del que ocupava anteriorment el cementiri. D’aquí la superposició de els cases a les tombes. Tant les cases com les sitges tenen el seu origen dins el segle XI i perviuran segurament durant quasi tot el segle XII.

 

L’excavació de les cases i especialment de les sitges, proporciona nombroses dades sobre la vida, l’agricultura i els instruments d’us quotidià. La ceràmica, claus de ferro, fragments d’eines, restes del gra conservat a les sitges o d’altres restes vegetals provinents de l’entorn, forneixen importants dades per al coneixement de la vida i el paisatge medievals.

 

L’església romànica

 

El 8 d’abril de 1042, Bonfill i la seva esposa Sicarda, senyors del Castellvell de Rosanes, van materialitzar el document de fundació i de dotació del monestir de Sant Genís de Rocafort. No serà fins al segle XII que trobem les primeres referències a la vida monàstica al lloc; època que coincidirà amb la construcció del conjunt que avui veiem a Sant Genís i amb la reforma de Santa Margarida.

 

L’església de Santa Margarida i la de Sant Genís presenten prou semblança estilística com per pensar que són dos obres romàniques, de finals del segle XII, sorgides de la mateixa mà. En el cas de Santa Margarida, la nova església fou bastida aprofitant els murs de l’església antiga. Les dues esglésies presenten similituds importants, entre les que destaca la sobrietat en les formes i la decoració. La construcció de la nova església suposarà la reestructuració total de l’antic espai de la sagrera, amb l’enderroc de les cases, l’amortització de les sitges i la recuperació de l’espai cementirial.

 

La reconstrucció i el posterior abandonament de Santa Margarida

 

Després de l’adquisició del priorat de Sant Genís per part del comerciant barceloní Joan Bolet, el 1534, s’iniciarà un procés de recuperació tant de les rendes del priorat com dels edificis. Joan Bolet refarà la coberta de Santa Genís i, possiblement, farà construir el mur que dividia en dos la nau de Santa Margarida, desprovista de coberta des dels terratrèmols del segle anterior. Santa Margarida, ja per sempre, restarà dividida com a església i cementiri. En aquest espai s’han documentat els enterraments a partir del segle XVI.

 

Cap a 1870 es portaran a terme les últimes obres de millora a l’església de Santa Margarida, assenyalant un punt d’inflexió vers un abandonament creixent que culminarà amb la destrucció el 1936.

 

La transformació econòmica dels anys seixanta i setanta portarà al progressiu abandonament o transformació de quasi totes les masies del priorat, com can Pasteller. Després la construcció de l’autopista culminarà la transformació del paisatge.

 

El 1971 Santa Margarida, casa i església, eren totalment abandonades i a mans del vandalisme i de la degradació.

 

La recuperació de Santa Margarida

 

El 1967 Pau Sendrós, aleshores propietari de Sant Genís de Rocafort i de Santa Margarida, va fer cessió d’aquest patrimoni al municipi per tal que aquest s’ocupés de promoure la recerca i la restauració en ambdós monuments. Lamentablement el 1972 tot era abandonat: la masia de Santa Margarida era en estat de ruïna avançat i l’església envaïda per les bardisses.

 

És en aquest moment quan un grup de persones, que després esdevindran els fundadors del CEM, inicien treballs de neteja, de documentació i, posteriorment de condicionament del lloc.

 

Des de 1972 el CEM ha dedicat les seves energies de forma preferent a la recuperació i a la recerca arqueològica i històrica a Santa Margarida.

 

Els treballs propis del CEM, els realitzats en diversos camps de treball a l’estiu i l’actuació de l’Escola Taller Museu Vicenç Ros ha fet que avui la vida hagi retornat al lloc i hagi esdevingut un punt de referència obligada com a jaciment arqueològic i com a patrimoni de Martorell.

 

A Santa Margarida es desenvolupa també una important tasca de formació i de recerca en col·laboració amb la Universitat de Barcelona, l’Ajuntament de Martorell i la Generalitat de Catalunya.

 

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123  
Nom
Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
 
Quins caràcters hi veus?
 
>> Publicar comentari >>         
 

Juliol2025

DlDmDcDjDvDsDg
30010203040506
07080910111213
14151617181920
21222324252627
28293031010203

Publicitat



-->









acpg

acpg





  Un producte de:

www.aMartorell.com