aMartorell.com

De vegades un veu passar el temps, veu com canvia el mon, com canvien i canviem les persones.

Fa cosa de quaranta anys un cantautor intentava parlar, gairebé d’amagotis del que pensava, intentava donar una visió del mon, va anar passant el temps i van intentar posar-se al dia, en que? Havien de canviar, adaptar-se a les modes anar segons bufava el vent del mon?, a aquest país era el que volíem, que bufessin vents de fora i que airegessin aquella dictadura que ara sembla que no va existir mai.

Van bufar vents de fora, tal com volíem, tal com demanaven els cantautors i aquest vents van escombrar tot el que varen poder, des de dictadures (això encara no s’ha comprovat) fins anys de desesperança, però també van escombrar somnis, ideals, il•lusions... la herència que ens va deixar el vent va ser poca cosa més que un vuit existencial, enyorances per uns, conformitat per altres... i per les generacions posteriors un mon que va a la deriva, una vida que per molta gent l’únic sentit que te saber qui guanyarà la propera edició de O.T. i ni això, perquè després ja ni es recordaran, estem en una època es tot efímer, fins i tot les emocions.

Tenim tal sobresaturació d’estímuls que ja ens hem quedat sense res que realment ens estimuli, cada cop que ens ofereixen una nova joguina ja pensem en com serà la següent, i quan la tinguem, ja ens haurem oblidat de la anterior, això passa en tecnologia, en cinema, música....

Però no sempre es així de vegades molt de vegades veus una pel·lícula que realment t’emociona, sents una música que t’obre a nous plaers i coneixes cantants que potser mai seran reconeguts mediàticament però que tenen una gran virtut i es que saben posar passió, il·lusió i saber fer en les seves cançons, les cançons que ells mateixos han escrit i que moltes vegades no han pogut ni gravar i que de tant en tant, acompanyats potser només amb una guitarra i un micròfon que no funciona intenten oferir-les a un cert tipus de públic, públic que sovint no es molt nombrós, però si es fidel.

Meritxell Naranjo i la TIZA formen part d’aquest grup de nous cantautors.Són dues noies que el passat 12 d’agost amb veu, talent, enginy i una guitarra, van donar un doble concert al TEATRE LLANTIOL de Barcelona.

Al contrari dels seus/seves col·legues de fa quaranta anys que veien un futur color de rosa, tant la Tiza com la Meritxell Naranjo no creuen que el futur sigui millor que el present i per això prefereixen gaudir el dia a dia esperant que el futur proper no sigui pitjor, cosa que ja seria un gran què.

Va ser aquest un concert amb un aire íntim, molt íntim, en complicitat entre elles i el públic, cosa que potser feia que algú del públic es sentis com el típic convidat a una festa en la que no coneix ningú, es el problema de les complicitats.

En les seves cançons parlen, tant l’una com l’altra, amb ironia de vegades, amb amargor d’altres sobre l’amor, el dolor, el sexe, la passió, la desgana, el sentir-se no res o simplement parlen d’estar fartes i de deixar-ho rodar tot.

Tornant-se per cantar en tres torns de tres cançons cada una, va arrancar la madrilenya TIZA amb unes cançons que ja ens van posar la mel a la boca i que amb la seva ironia i les seves melodies va fer que el públic oblidés les begudes i parés atenció a la seva veu.

Després va aparèixer la Meritxell Naranjo acompanyada d’un estri anomenat LOOPSTATION, un aparell interessant però potser poc adequat per l interpretació en directe, almenys en aquell moment ja que semblava que fos tot plegat una mica improvisat.

El LOOPSTATION, es per qui no ho sàpiga, un aparell que grava sons i després reprodueix de manera que es pot manipular la seva cadència en el mateix moment de gravar, de manera que pot crear una cert quantitat de efectes ambientals com ara cors, una veu executant una onomatopeia..., a l’hora que pot estar connectat a un equip d’amplificació i edició de so.

La Meritxell va abusar d’aquest aparell que de vegades llastrava la seva actuació ja que el va fer servir en pràcticament totes les seves cançons i que si be en una o dues cançons era força atractiu, en la resta deixava de semblar una troballa interessant i es convertia en més aviat una nosa, potser en un altre entorn hauria estat més adequat, i potser era molt més adequat per un disc que no pas per un directe, però...

Per sort la Meritxell es també una bona lletrista i compositora i a més, com la seva companya de concert Tiza estava prou dotada per la guitarra i entre totes dues van fer un doble concert, a dues veus, unes veus semblants però amb matisos, mentre que la Meritxell te una veu melosa, però amb un to juganer i una mica assilvestrat, la Tiza te una veu també melosa però molt més domesticada i adulta que li permet jugar tonalitats més jazzístiques.

El problema del concert potser va ser que les cançons es van allargassar massa i això es notava entre alguns membres del públic que començaven a notar cansament i una mica d’angúnia al seients i fins i tot una mica de manca d’atenció.

En fi ja que dèiem de la manca de veritables estímuls, doncs potser per crear estímuls no es necessita massa parafernàlia, amb una guitarra, talent i sensibilitat es poden provocar suficients estímuls per acontentar al públic, però sense abusar, tot en la seva justa mida o el que podria haver estat un concert força bo es va quedar amb un concert que simplement va estar be.

De totes maneres... que en pensaria algú que escoltés a la Meritxell i a la Tiza d’aquí 30 anys? Passaria com passa amb els cantautors que es sentien durant el franquisme i la transició? Es convertiran com a símbol d’una època passada? Possiblement no, perquè aquestes noies parlen de coses que ens poden passar i podem sentir tant ara com d’aquí 30 anys, perquè el cor, l’esperit humà i la vida son atemporals com les seves cançons que no surten d’una conjuntura social o política determinada, si no que surten d’un estat d’ànim, de la certesa de que només som persones, éssers diminuts perduts en la pols dels temps i que ningú recordarà més enllà de les persones que ens han estimat.

I això fa que la seva música, les seves paraules ens sobrevisquin per sempre més.

Joaquim Parera

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>