L’Angelo Pulgarín Linero (Martorell, 1981) és llicenciat en Traducció, viu a Lecce i treballa a Maglie, una ciutat que no arriba a 15.000 habitants situada al taló de la bota que forma la península itàlica. Com es pot deduir fàcilment, treballa fent classes d’espanyol.
Ascolta, l’italiano è una lingua molto facile e divertente?
És una llengua relativament fàcil per a nosaltres, perquè prové del llatí. Però quan vaig arribar a l’institut no en sabia, ja que no era cap de les llengües que havia estudiat a la universitat (anglès i francès) ni a l’Escola Oficial d’Idiomes (xinès i alemany). Així que vaig decidir conviure el primer any amb dos universitaris italians per aprendre la llengua al més ràpid possible. Ara visc sol, perquè la vida d’universitari amb festes cada nit no era compatible amb la del professor que s’ha d’aixecar cada dia a les 7 del matí.
Però la teva especialitat és la traducció de l’anglès.
Sí, la meva especialitat és l’anglès. I tot i que aquí no haig d’utilitzar-lo, ha estat i continua sent un avantatge: per exemple, durant els primers mesos, quan encara no coneixia gaire bé l’italià, podia comunicar-me amb els docents italians que ensenyen anglès i francès.
Treballes al Liceo Ginnasio Statale Francesca Capece, a Maglie. Els alumnes de secundària d’allà ja es comporten a classe?
Per sort, l’institut on treballo és prestigiós, es considera un dels millors instituts de la península salentina. Els alumnes mostren molt de respecte cap al professor (per exemple, quan entro a l’aula es posen drets i només s’asseuen quan dic “podeu seure”). Quan hi ha un alumne que no es comporta com hauria, només haig d’amenaçar-lo dient-li que si continua així haurà d’anar al despatx del director i ràpidament deixa de burxar.
Quins cursos imparteixes al Liceo?
Al Liceo ensenyo bàsicament Llengua espanyola als de primer i segon, i Literatura espanyola als alumnes de tercer, quart i cinquè. Per completar l’horari imparteixo també altres cursos com Geografia espanyola i Història espanyola. Quan tinc alumnes de cinquè, que és l’últim any, a juny i juliol formo part de la comissió de l’Esame di stato, que és la selectivitat italiana.
I els teus alumnes de debò aprenen a parlar espanyol?
Sí, i haig de confessar que parlen i escriuen molt bé. En general són bons alumnes i, com que diuen que sóc un professor molt exigent, adquireixen un bon nivell. De fet, n’hi ha que abans d’acabar els estudis a l’Institut es presenten al DELE Superior de l’Institut Cervantes, que és un nivell C2, el nivell més alt de les llengües, i aproven. Fins i tot la consellera d’Educació espanyola a Itàlia, sempre que ha visitat l’institut, ha dit que els nostres alumnes tenen un nivell molt alt d’espanyol.
Tens una certa estabilitat laboral al Liceo?
Diguem que sí. No és una estabilitat al 100% com pot tenir un professor funcionari, però quasi. El tipus de contracte que tinc és anual i me’l renoven cada any. A més, a la Secció espanyola, a l’Institut on treballo, només hi poden contractar professors espanyols i no italians, així que és difícil que decideixin contractar a un altre professor per al meu lloc, ja que no hi ha tants espanyols i perquè tinc una experiència de sis anys al Liceo.
Amb quatre pinzellades, com és la vida a la Itàlia que tu coneixes?
La vida és acceptable. D’una banda s’hi viu molt bé: el sou de professor no és gaire alt, però al sud el cost de la vida és baix, així que es converteix en un sou molt rendible. S’hi viu bé perquè la cuina italiana és excel·lent: la pizza, la pasta, el gelat i el cafè són boníssims. A més, aquesta zona on em trobo és una zona de costa amb platges molt boniques. Quan arriba el bon temps vaig a la platja per prendre el sol i banyar-me o vaig en barca per veure les coves que hi ha per la costa. Però la mentalitat dels italians del sud no és oberta. I són mafiosos en el sentit que sempre que poden enganyar-te ho fan, et volen fer pagar més, sobretot al restaurant. També les infraestructures com les carreteres o la línia del tren són pobres. Però tot i així es viu bé, perquè si no, no m’hauria quedat aquí tots aquests anys.
Escolta, els teus pares es deuen preguntar per què tenen uns fills tan viatgers.
Probablement s’ho preguntaven fa anys, però ara s’hi han acostumat. Des que tenia 18 anys sempre he viscut fora de Martorell. Als 18 anys vaig fer un interrail per Europa, vaig estar un mes viatjant amb dos amics. Des d’aleshores he viscut a Austràlia, a Granada, a Dublín, a Cluj (Romania), i des de 2005, a Itàlia. Pel que fa a la meva germana, ara és a Denver, als Estats Units. Efectivament, som uns fills viatgers.
Però tens pensat tornar a viure a Martorell?
Sí, estic convençut que vull tornar-hi. Si no fos perquè ha arribat la crisi i perquè no ens podem permetre perdre un treball més o menys estable, és possible que a hores d’ara estigués a Martorell. Aquí a Lecce s’hi viu molt bé, però sé que la meva família i els meus amics de sempre es troben a Catalunya i tard o d’hora tornaré a Martorell. Quan arribarà aquest moment ho sentiré molt pels meus amics italians, però sobretot pels meus alumnes, ja que tenim una relació molt bona.
Andreu González Castro
www.gonzalezcastro.net
|
Article realitzat per: Andreu González
Març
