Només entrar el vaig veure. En Carles, amb la seva bata blava de treballador operari, estava engrescat afinant una enorme pilota de “porexpan”, “un ull”, segons ell.

És un company amb molts anys a l’esquena. Es mou amb la saviesa que dona el temps; segur sabent el que s'ha de fer i tranquil ja que sap que el dia 5 la Cavalcada ha sortit, surt i sortirà. Podíem dir que té el taller de la Cavalcada del Pou del Merli al cap: sap que l’altre dia va sobrar un retall d’un determinat color i una determinada textura, sap allò que els altres oblidem fàcilment; en fi, sap com sap aquell que està a casa seva i la té molt ben apamada.

Quan li pregunto des de quan és casa seva, la data surt ràpida i els seus ulls esdevenen nostàlgics: des del 1962. Cal suposar que han aparegut moltes i profundes sensacions i això es nota en el seu esguard.

“Jo treballava al carrilet i estava al taller de fusteria i aprofitàvem el que jo sabia fer i el material de rebuig que no servia per gaire cosa més i el reutilitzàvem per fer les corroses”. Parlava i parlava de la precarietat amb la que treballaven: “Sovint adreçàvem les puntes per aprofitar-les de nou”. “Ara hi ha de tot, i d'esquitllentes feia una mirada al taller, i les coses són més fàcils” ens diu i conclou “...però també és cert que les carrosses són més espectaculars”.

Ens contava el dur que era treballar amb condicions molt dolentes; que els tallers on feien les carrosses no eren estables i havien de canviar any rere any, que patien molts inconvenients. S’emociona quan recorda que se’ls va concedir els antics dipòsits d’aigua del Pou del Merli per ubicar-hi de manera estable els tallers del Patronat. Recorda que es va treballar força ja que s’havia de condicionar l’espai fent-t’hi  obres d’envergadura: tirar pilastres, fer l’obertura de l’actual porta, reforçar el sostre...etc. Ens recorda el que li va dir a l’anterior Alcalde, el Senyor Salvador Esteve: “...mira, jo no et votaré mai, però t’estaré eternament agraït per l’espai que ens has donat” al que el Sr. Esteve li contestava “...no t’amoïnis, a mi me’n sobren molts...”

“Quan varem venir aquí, la Cavalcada va rebre el seu regal de reis, però ara per ara ens quedem curts, ens falta espai ja que tot es fa més gros i de més alta volada”, ens continua dient mentre el seu esguard reflecteix una vitalitat que mai ha arribat a perdre, solament atenuada pe pas dels anys.

“Ara jo ajudo”, ens diu amb una convicció que no se la creu ni ell. “La gent jove és la que ha de tirar endavant”, insisteix; però els seus ulls miren i remiren el taller, està a l’aguait de tot i intervé per dir la seva. La impressió que se’n pot treure al veure’l és que el taller forma part indissoluble de la seva persona i que la Cavalcada l’acompanyarà fins el darrer moment. El nom de Carles Pujol estarà íntimament lligat, a la història del Patronat de la Cavalcada de Reis de Martorell. I aquell que el veu, que se’l mira se n’adona que en la seva vida hi ha hagut, entre altres, tres grans amors: la seva dona i la Cavalcada i el partit.

Els companys, quan el tenim al costat li diem "...no rondinis....." i quan no hi és, el trobem a faltar.