És ben senzill: el cadenat que havíeu de tallar era l'altra. Igual de fàcil que el que heu tallat amb l'eina ja preparada per substraure les dues bicicletes petites. La següent era la meva. Amb la que, imagino, tot i ser d'una marca poc elitista i gens nova, podrieu treure algun benefici econòmic encara que fos desvallestada, ja que la vermella més petita, ja era heredada, era amb la que havia d'aprendre a anar amb dues rodes el petit de la casa, amb la que son germà gran va aprendre i li va regalar quan els Reis li van portar la nova a ell.
Aquesta nit hi havia massa espai a la plaça d'aparcament. No m'ho podia, més ben dit, no m'ho volia creure. Recolzades en alquella columna hi faltaven dues bicicletes amb les que féiem fins fa una setmana el passeig al Molí Fariner i, després de repostar forces, llençàvem pedretes al riu fent-les saltar. Ara ja no podrà ser. Algú ha decidit per nosaltres que dues modestes bicicletes ja no siguin dels meus fills. Jo ja ho havia viscut això: bicicleta robada, cotxe robat, atracament amb pistola, robatori a casa... però tenia més anys!
Precisament aquest 2011 a la carta als Reis només hi apareixien escrites dues joguines, que, si no les portàven no passava res, perquè alguna cosa hi deixaríen, segur!
Quin és l'argument per demà al matí, quan es llevin, de poder explicar que les bicis ja no hi són? Quan ja fa dies que percebn de forma natural que les coses estan canviant, que hi ha "crisi", i que el seus pare i mare els expliquen que hi ha gent que encara ho està passant molt malament en un segle ple de tecnologies, avanços, informació a tothora, descobriments, on fins fa ben poc tothom podia tenir de tot ( no nosaltres per la nostra filosofia de vida).
Imagino que no em vull creure que hagi passat. La indignació va per dins. Però tot i així, no em faran perdre la il·lusió que: un altre mon és possible!
Joan Bou |
Abril
