Eren les nou del matí… i no plovia. Uns quants vilatans corrien com formiguetes acabades de despertar de la letargia de l’hivern. Unes corrien cap aquí, altres corrien cap allà mentre deien: “aquí hi posarem els entrepans pels músics de la Jon Robles Big Band; allà, el taller de flors; més enllà, la paradeta d’intercanvi de llibres”. Un veí ens portava uns capgrossos, unes veïnes ens preguntaven què podien fer per ajudar.
El bateria descarregava els seus tambors. Els instruments de vent sonaven irregularment mentre els afinaven. Les cordes del contrabaix vibraven arrítmicament quan el seu músic les escalfava. Tal vegada els passejants pensaven que allò era un orgue de gats, però quan el director de la big band va posar-hi ordre i diguè: “ara!”, el public va aguantar llargament la respiració en sentir les peces de jazz interpretades amb mestria i professionalitat. A les onze en punt l’orquestra es va posar a tocar i, poc a poc, anaven arribant-hi visitants encuriosits pel tràfec inusual d’aquell indret.
Tot anava agafant forma… El somriure i la satisfacció de pertineça a una comunitat dinàmica era la sensació que aflorava al rostre dels qui hi hem treballat…
Ja estava, el primer dia de “Viscalavila” havia començat.
Mª Josep Ovejas |
Abril
