aMartorell.com

TOT ALLÒ QUE CALDRIA SABER SOBRE LA PRODUCCIÓ CINEMATOGRÀFICA PERÒ QUE NINGÚ VOLIA PREGUNTAR. Entrevista a Sandra Forn directora de la productora FILMS DE L'ORIENT.

Sandra Forn es una dona tranquil·lament atrafagada, de mirada i veu afables fins hi tot fraternals, parlar amb ella es -malgrat la seva relativa joventut- una petita lliçó de humilitat i saviesa amb les que ens explica que es el que realment significa ser productor.

A tu et ve un director amb una idea i tu t'encarregues de buscar els diners perquè això sigui possible i de vegades trobes una subvenció aquí, una inversió allà i tu ets el gestor de tot i el que s'encarregue d'aconseguir les fonts necessàries per que tot tiri endavant i es clar si que et concedeix la subvenció et diu el projecte ha d'anar per aquí o per allà, així has d'ajustar els projectes a les determinades coses que puguis necessitar. Si que sembla que hi ha la idea de que només hi ha interès monetari i gens d'interès cultural, de tot hi ha, però la majoria de productors son gent legal, perquè si tu vols fer una estafa tu fas una estafa i et retires i ja està, però no et ficaries pas en tot el que comporta fer una pel·lícula.

Però la gent normalment continua fent cinema, perquè li agrada i amb els diners que aconseguixen intenten fer allò i mirar que tingui una continuïtat, i seguir tirant projectes endavant, perquè la gent que fa cinema els agrada el cinema, que volen fer pel·lícules, que es preocupen per la distribució, que intenten que els vegin en les sales.

Actualment, sobre tot en els grans massmedia, quan es parla de cinema sembla sobre tot com si només es fes un tipus de cinema, amb les seves lluentors, els seus efectes especials, les seves presentacions carregades de fals glamour, amb cares somrients davant les càmeres, les seves estrelles mediàtiques..., però s'oblida, els mitjans de comunicació obliden que no només es aquest tipus de cinema el que es fa, que hi ha un altre tipus de cinema, de forma d'entendre el cinema.

S.F.: es clar, el cinema te una vessant de cultura però també te una vesant molt de cara en fora, clar hi ha els artistes, els actors que en parlen i dona la idea de que tothom en pot fer, que tothom en sap, es una d'aquestes feines que “tothom hi entén”, tothom veu una pel·lícula i opinar de forma totalment subjectiva.

I posats a opinar, sembla que de cop tothom opina sobre el cinema espanyol i ja no diguem el catalá, però quina es la veritable visió i com afecta al cinema?

S.F.: hi ha un reconeixement , no hi ha cap diferenciació, des de el mon del cinema es parla de pel·lícules -aquesta pel·lícula es bona o no es bona, hens agrada o no ens agrada- hi ha un respecte de cara a un creador que en un moment donat fa una pel·lícula, jo parlo des del punt de vista de la gent del cinema, la gent del carrer potser si que fa una diferenciació del que es cinema espanyol o català, si que penso que el públic que potser durant molts anys la imatge del cinema espanyol no ha tingut bona acollida entre el públic en general i aquí també entraria el català, la gent creu que el cinema espanyol es avorrit o..., però darrerament ja s'han fet altres tipus de propostes que sembla que a la gent li agrada més, la gent va a veure pel·lícules i ja saven que van a veure aquest actor o a aquest director... penso que en aquest aspecte em guanyat una mica, ja no tenim aquell estigma de peli espanyola o peli catalana: peli dolenta. Vull pensar que ja no es tant així, en quant de com veuen el cinema català a la resta d'Espanya... no se si el veuen, els arriba poc, costa molt de fer-lo sortir, ens costa molt sortir de les nostres fronteres, anar a fora i que et vegin la peli, a nosaltres EL CORONEL MACIÁ per exemple estrenar a fora de Catalunya, perquè era un film que vàrem rodar en català i no la volíem doblar, doncs vam anar amb versió original subtitulada, clar, anar a fora de Catalunya en versió original catalana... tu vas amb una peli holandesa o iraniana subtitulada i no hi ha cap problema, però si es en versió catalana... ja no els fa gràcia.

En quant a l'estranger, si ja costa sortir a Espanya ja fora també costa molt, el problema es que la majoria de les productores d'aquí son petitones, també hi ha de grans sortosament, però ens costa molt perquè ja no arribem, per exemple jo he de fer de tot des de el principi al final, llavors ja intentar internacionalitzar-ho ja no tinc recursos, pràcticament no tenim ni per fer les estrenes, així per anar a fora... costa molt, s'intenta, anar a festivals es molt bo... poden conèixer la teva feina, hi ha gent que els ha anat be, han sortit a fora i les respostes han estat bones, tenim molt bones pel·lícules que han anat a festivals, que han guanyat premis... que es reconeixen, crec que això es bo per tothom de la industria.

SF: fer cinema sempre ha sigut molt difícil, però ara es més complicat perquè ara s'et tanquen totes les portes a les que podries anar a picar i ara estem en un moment de canvi d'estructura mental, un canvi de paradigma, les maneres de com feies els cinema com intentaves finançar ja trontollen i has de trobar noves vies per tirar endavant projectes, segurament les subvencions s'acabaran, últimament ja no n'hi han, els bancs tampoc no donen diners, es un negoci que està buscant el seu camí i trobar una manera d'anar-se finançant perquè realment arribi al públic, ara mateix es un molt mal moment, be jo també he treballat sempre en cinema i sempre ho he tingut difícil, però ara es molt més difícil.

Doncs així... quina sortida hi ha, que poden fer les petites productores?

S.F.: una sortida seria intentar cercar mercats internacionals per aconseguir millor financiacio i intentar fer pel·lícules molt ajustades al teu públic, intentar fer coses que interessin potser no a tota la gent que els hi pugui interessar la teva proposta i tenir una relació molt propera amb el teu públic per poder ser prou flexible, no intentar fer una pel·lícula molt gran... si no intentar arribar facilment al teu públic, que potser no serà molt ampli però que et permetrà fer propostes una mica més arriscades, que es l'avantatge del cinema més independent que et permet arriscar més, això podria ser una sortida.

En Peter Greenaway va dir que el futur del cinema seria ser exhibit als museus.

S.F.: espero que no..., home ara hi ha propostes museístiques que fan cinema, be nosaltres moltes de les nostres pel·lícules ne'm venut trossets per exposicions perquè quan fas una pel·lícula estas presentant una part de la realitat per el que potser el dia de demà aquesta informació fos una cosa històrica, pot servir per il·lustrar determinades coses, ja podria ser... però jo penso que la gent segueix necessitant la ficció, la gent ja no va tant a les sales del cinema, però no es morirà el cinema, de la mateixa manera que la gent necessita llegir llibres o escoltar música, canviaran els mitjans i la manera, però la necessitat seguirà, a la gent li interessa que li expliquin una història i que li expliquin be i que la pugui entendre, el cinema no es morira, el que si canviara es la manera com arriba.

S.F.: es clar, es la experiència en si, pertanyem a una generació que ha viscut el cinema, però ara les noves generacions potser no sabran que es anar al cinema, o potser si, també la gent continua anant al teatre doncs el cinema aura de trobar la manera de atreure al públic perquè vulgui anar a les sales, perquè no es el mateix veure-ho a casa teva en un video o a l'ordinador que veure-ho en una sala en condicions de imatge i so i sense res que t'entretingui l'atenció... la experiència, per molt gran que sigui la tele de casa no es la mateixa.

Sovint el concepte d'artista es confon amb el concepte d'artessà, la actriu mari Pau Pigem ve dir, jo soc una artesana, només quan la meva feina afecta a algú en el seu interior es pot dir que en aquell moment he fet art, però això no es sempre. En les pel·lícules però això sembla que es confongui un director de cinema no es artista per el simple fet de ser director de cinema, només s'ha de veure el que fa en Bayona que sempre ha estat molt lluny de ser un veritable artista i es més aviat un simple artesà que fa el que li manen, el cinema com a art, tot sigui dit pràcticament no existeix, hi ha pocs films que trobin la fibra necessària per fer vibrar l'interior de l'esperit de les persones, de la mateixa manera que no tots els llibres son literatura i que no tots els músics son autors, les grans productores ja fa anys que han renunciat a considerar el cinema com a art, però i les petites?

S.F.: si que intentem fer algunes coses una mica comercials, però tenim aquesta flexibilitat que ens permet entusiasmar-nos en un projecte que potser una productora gran diria que no que no en treurem res, però nosaltres podem dir: va intentem-ho, li veiem uns valors que potser no son comercials però alguna cosa et fa pensar que això podria anar endavant, no se si som els bastions, però si que hi ha una preocupació, almenys amb les productores que he treballat sempre hi havia aquesta preocupació.

S.F.: en el meu cas es lent perquè la meva productora es petitona i abans no aconsegueixo les coses trigo moltíssim, una productora molt gran ja te tota una sèrie de recursos que pot dir: ja posem els diners i endavant, jo si no tinc els diners no puc fer res, he de contractar gent, els he de pagar, en això si que sempre intento pagar a tothom, encara que sigui poc sempre s'ha de pagar a la gent, perquè es clar jo no tinc perquè tenir un guionista o un tècnic o un actor si no l'hi pago, aquestes feines s'han de pagar perquè son feines com qualsevol altres i la gent ha de menjar, en fi de vegades quan hi ha sort tot va molt rodat i ràpid i altres que trigues molt.

Ara em fet un documental amb TV3 i em trigat gairebé quatre anys en fer-lo, quatre anys des de que em va arribar a mi, però la directora ja portava mols anys intentant aixecar el projecte, perquè es una cosa lenta, has d'anar a convèncer, has de portar el projecte, has d'esperar tres mesos a que s'ho pensin, que de vegades son tres que de vegades son sis, si et diuen que si “estupendu”, però si et diuen no però podríeu canviar això o allò, torna-ho a escriure-ho a canviar i així s'et passen els anys però ràpid, eh? I de vegades hi ha un punt que dius: fem-ho encara que ens falti una part i es que si no potser es quedaria al calaix i no el podries aixecar, en el cas de MACIÁ ens va passar això, va arribar un moment que el meu pare va dir: fem-ho, ja en sortirem i en aquell moment et tires a la piscina i comences a nedar.

Joaquim Parera

[ Fer comentari ]

	lluïsa galindo 21/01/2016 08:06	Replicar

M'ha satisfet molt llegir el que diu Sandra Forn la recordo de nena, més aviat callada i molt tendra, ara em sembla una persona molt capacitada i emprenedora, cal que hi hagi persones joves així, ens fan molta falta, a la vegada és càlida, com ja era i de mirada dolça i penetrant. Endavant Sandra. M'ha costat arribar a tu era només per dir que tinc molts bons records de la teva infantesa i que "Companys, procés a Catalunya", de Josep M. Forn, és la millor i s'hauria de tornar a fer.

[ Fer comentari ]

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>